Jair Domínguez: “Em molesta la manca de valentia de la Corporació, estem en un marc mental molt espanyol”

BarcelonaEls seus pares no volien noms ordinaris per als fills, així que a ell li va tocar Jair, qui sap si inspirats pel Jairzinho, l’extrem dret de la selecció brasilera als anys 60 i 70. Aquests dies és notícia perquè el programa El búnquer, que copresenta amb en Peyu i Neus Rossell, arriba al final tot i les bones audiències. Però Jair Domínguez confessa que es cansa de seguida d’algunes coses. Parlem amb ell de cansaments, causes judicials, el seu últim llibre i els poders sobrenaturals que tenia el seu fill petit.

Ets un habitual dels jutjats. Com ho portes?

— Fa moltíssima mandra i, per tant, m'alegro de freqüentar-los poc, últimament. Tinc un judici al qual sí que hauré d'anar, el 14 d'abril de l'any que ve, que és l'última causa oberta que tinc.

És la de Vox: et demanen dos anys de presó per dir que el feixisme es combat amb cops de puny. En què basaràs la teva defensa?

— El meu estimat advocat, el Jaume, diu que és qüestió de reduir-ho tot al ridícul màxim. Diu que potser hem d'acabar anant al Tribunal Europeu de Drets Humans, perquè ells tenen una maquinària que no acaba mai i l’objectiu és que tant el meu advocat com jo perdem temps, diners i esforços en aquestes ximpleries. El que busquen és el desgast, tenir-te controlat i espantat.

Potser la processó va per dins, però no projectes estar espantat.

— No, no, a mi ja no m’espanta. Em fan por moltes coses, però aquesta no. És, simplement, fer-te perdre el temps d'una manera bàrbara i fer-te baixar a Barcelona o a Madrid. Tant el meu advocat com jo ens ho prenem amb filosofia i amb ganes de riure, però al final resulta absolutament demencial. Anar al jutjat és com fer turisme a l’estranger, perquè sempre et parlen en castellà, i és aquella cosa una mica rònega. Has de dir sempre el mateix al jutge: que jo no tenia intenció d'incitar la violència, que això els posa molt nerviosos, i que tot era animus iocandi. Amb l’animus iocandi et salves absolutament de tot en aquest país. Excepte quan governi Vox, que aleshores tot el que podrem fer serà demanar si podem escollir cuneta.

Va una lletra de cançó: “Senyoria, condemni aquest nen / que no veu que només ens vol mal / condemni'l ja o se'n penedirà”. Recordes com acaba? Ho cantaves fa mil anys amb el teu grup Caritat Humana.

— Ostres, doncs no me'n recordo!

“Aquest boig és un perill nacional”. Ho cantaves molt abans de tenir tots aquests problemes.

— Ja n'havia tingut algun, però és veritat que m'interessava tot el tema de la Fiscalia i com actuava, així, una mica a la babalà, segons m’ha fet sempre la sensació.

Hi ha un abans i un després en la teva projecció pública arran del programa Bestiari il·lustrat, quan vas disparar amb una escopeta de joguina contra retrats del rei Joan Carles, Fèlix Millet i Salvador Sostres. Això et va dur directe a la portada d’El Mundo. Com recordes aquell episodi?

— A mi no em va afectar laboralment ni familiarment, que són els pilars de la vida de qualsevol persona. Però sí que va afectar companys com la Bibiana Ballbè i la Mai Balaguer, que eren les encarregades del programa, perquè se’l van carregar de cop i volta. Home, el meu pare es va fotre un ensurt de cal Déu quan va veure que sortia a la portada d’El Mundo, i no precisament per haver guanyat el Nobel de literatura. Aquell rebombori em va obrir bastant els ulls.

En quin sentit?

— Em vaig sentir molt abandonat per part de la institució catalana, si és que tal cosa existeix. De cop i volta vaig veure com els nostres polítics fotien una baixada de pantalons impressionant davant de les pressions d'Espanya. No és que no ho sabés, no soc pas idiota, però veure com de cop i volta surten a demanar el teu cap... Penses “fotem molta pena”.

¿Aquesta arronsada pot ser vista avui com a premonitòria del que passaria amb el Procés?

— Sí, sí, totalment. És una manera de ser catalana, institucional, que és així i segueix sent així: la baixada de pantalons, l'estar molt espantat davant del que pugui dir Espanya. No sabem plantar cara. No sabem ser forts, ni tenim la intenció de ser-ho, cosa que em sembla bastant ridícula.

Si es tornés a fer el Bestiari il·lustrat, t'hi convidessin un altre cop i et plantessin de nou una escopeta de joguina... Qui posaries a la diana, tretze anys després?

— Vaig agafar gent que considerava que havien espremut el país i que l'havien fet anar per llocs que a mi no m'agradaven gens. Qui hi fotria, avui? El rei actual, per exemple. Aquest sempre, de sèrie. Llavors, qui són els hereus de Millet? És molt complicat de dir. Però hi fotria Abascal, segur. I de català, Ramon Espadaler, perquè simbolitza tot el que detesto de Catalunya.

Tornant a la querella de Vox, parlaves de donar cops de puny a la boca. Aquell missatge no era una crida a la violència?

— Directament no, que és el que hauré de dir al jutge. Però la violència és una eina que tenim els éssers humans des que som humans. I, ostres, contra una part de l'extrema dreta que fa servir la força cap a nosaltres, quina ximpleria seria no poder-nos-hi tornar amb la mateixa força. Per què hem de ser diferents? Per què hem de ser bons i posar l'altra galta? Si s'han de tirar pedres és perquè no ens han deixat cap altra opció, i hi ha un moment en què la gent expressa la impotència com bonament pot. Si no podem dir que s'ha de lluitar contra el nazisme a cops de puny, si cal, és que estem molt atrapats.

El búnquer de Catalunya Ràdio s'acaba aquest juny, i diuen que és un final una mica amarg. Que tu i en Peyu us heu deixat d'entendre.

— Ah, no, no és veritat. Ens entenem tan bé que ja ens ho hem dit tot. I aquesta sensació ja la vam tenir quan vam acabar Bricoheroes. Totes les anècdotes que tenim ens les hem explicat i repetit mil cops. M’encanta la idea de deixar-ho abans que ningú digui que és un format caducat. Jo em canso molt de pressa d’algunes coses i sento que El búnquer el deixem en un moment fantàstic.

Et vas queixar del canvi d’hora, dels vespres al migdia.

— Hi ha moltes coses que no han acompanyat, sí. Em vaig discutir amb el director de la casa pel canvi d’hora, i li vaig dir que no tenia sentit, i que jo no volia fer-lo perquè estava convençut que això comportaria autocensura, que tornarien les preguntes parlamentàries dient que per què diem “puta Espanya” a la una del migdia. I no tinc ganes de passar per aquí. Ja em costa fer altres coses a la Corpo, precisament per això. El búnquer va néixer per ser nocturn i, bé, no és un programa que desperti gaires simpaties entre certs sectors. No vull estar en un lloc en què no se'm dona un suport al cent per cent com tocaria, tenint en compte que té bona audiència i ha recollit premis.

Tens algun projecte radiofònic en marxa?

— No, tinc ganes de descansar de la ràdio. Per a mi la ràdio era fer El búnquer i, si no, no hagués fet res més. M'ho he passat superbé i precisament per això no vull substituir-lo per res. Ens anirà molt bé que cadascú faci el seu camí. En Peyu i jo no tenim res pendent a mitges i els dos tenim tarannàs diferents. Jo vaig més pel meu compte i ell té una productora que ha de mantenir i ha de seguir creant.

El búnquer és, a més, el lloc on vas conèixer la teva actual parella, la Neus Rossell. Qui va fer la primera aproximació?

— No ho recordo!

Hmmm... Qui diria ella que va fer la primera aproximació? Perquè, si dubtes, probablement va ser la Neus.

— Ens vam conèixer molt perquè a El búnquer xerràvem tothora sobre nosaltres. Vam començar sent amics íntims que ens sabíem tota la vida l'un de l'altre. I això passa poques vegades, perquè normalment sents una atracció física o intel·lectual, però en aquest cas nosaltres vam començar sent amics.

A les xarxes socials us hem vist molt compartir moments junts, però tu també ets pare, d’una anterior relació, i aquesta part no la comparteixes gens.

— Sí, tinc dos fills: un de 12 i un de 15. Soc bastant discret, en aquest aspecte de la vida personal.

Tinc curiositat per saber com et veus, com a pare.

— Faig el que puc! Intento parlar molt amb ells, perquè soc bastant bo amb la dialèctica i, sobretot, perquè foten metre vuitanta-cinc i, per tant, em podrien destrossar en qualsevol moment. Ells encara no saben que poden matar-me, i per això intento mantenir-me en forma. Però a mesura d'anar xerrant he aconseguit que m’expliquin les seves coses i vulguin parlar amb mi, i això m'agrada molt. I res, faig les coses típiques que fan tots els pares: no et droguis, no fumis, no facis balcòning...

Has explicat que vas deixar l’alcohol i altres substàncies. No sé si era per poder alliçonar els nens amb un mínim d’autoritat...

— Fa un any i vuit mesos que ho vaig deixar, i recordo que ells eren nanos que sabien que bevia. Arribava a casa i em deien “No vols una cervesa?” I aquesta frase era demolidora i terrible. Ara no hi ha alcohol a casa. Bevem aigua i tot molt bé. Saps què passa? Que per culpa de TikTok i d'Instagram i tot això hi ha un culte exagerat al cos i, llavors, la vida sana per a ells és com un tòtem.

¿Deixar l’alcohol i les drogues ha afectat la teva creativitat?

— Sí, perquè ara estic molt millor.

Per tant, desmuntes també el mite de la genialitat de l’artista torturat.

— Jo he escrit sota l'efecte de moltes coses a les tantes de la matinada i no era tan bo com el que faig ara, que escric de matí i serè, després d’haver esmorzat. Llegeixo coses que havia escrit aleshores i penso “Però com anaves cap aquí?” A vegades em pregunto si potser tenia més imaginació, però no, són moments de la vida que et porten cap a una banda o cap a l'altra.

A la solapa del llibre hi diu: “S’ha guanyat la vida escrivint per al cinema, la ràdio i la televisió i fent coses de les quals no està tan orgullós”. Quines?

— Tots hem tingut feines esgarrifoses. Jo venia nans de jardí a Empuriabrava o em disfressava de mascota d’un parc aquàtic, però vaig acabar barallant-me amb uns nens. També feia vídeos de casaments, que estaven molt ben pagats, perquè era tot en negre. I quan no estava fent d’ànec al parc aquàtic posava flyers als parabrises dels cotxes. Era horrible, amb aquella calor infernal, però em va fer pensar “Ostres, has de fer alguna cosa que no sigui això. A veure si pots escriure davant d'un ordinador amb l'aire condicionat posat”. I mira, al final ho he aconseguit.

Suposo, però, que els llibres suposen un percentatge ínfim dels teus ingressos totals.

— Sí, és anecdòtic. Jo treballo en feines ben pagades a la tele i a la ràdio. Viure d'escriure en català és impossible: ho poden fer dues o tres persones, i felicitats per a elles. Per a mi, ser escriptor és una manera de ser i de viure. He escrit tota la vida i seguiré fent-ho tota la vida.

El Bru, el protagonista del teu últim llibre, Els xiprers, veu el futur, però això acaba sent la seva condemna. Fins a quin punt et projectes en aquest personatge?

— El Bru i jo no tenim pràcticament res a veure, però potser sí que tots dos mirem amb certa distància les desgràcies del món. Ell veu que hi haurà un tsunami i no li dona cap mena d'importància, mentre la resta del món ho veu com una cosa horripilant. La vida i la mort són coses que em preocupen relativament. De fet, el Bru té més a veure amb el meu fill petit, perquè té poders per veure el futur, que és una cosa que m'agrada molt. I té poders per veure el present. El meu fill petit, de molt petit, estava bastant connectat amb tot això i podia veure el futur, com molts altres nens, d’altra banda. Tenia amics imaginaris i deia coses com “aquest nen es farà mal” o “la mama caurà per l'escala” i eren coses que passaven.

Trobo que em dius tot això amb molta normalitat.

— Va néixer amb una cardiopatia, i el van haver d'operar tot just acabat de néixer d’un problema de cor molt complicat, així que suposo que en algun moment va ser al túnel i va veure la llum. Va estar en contacte amb algú i de ben petit sempre ha estat extremadament connectat amb tota aquesta esfera. A mi m'espantaven bastant, les coses que predeia, fins que vaig aprendre a viure-les amb normalitat. Amb el temps ho ha perdut, cosa que, d’altra banda, em tranquil·litza molt. Els nens petits són màgics, i jo volia un nen d'aquests màgics com a protagonista del llibre. En el primer tram del llibre el protagonista és un nen molt maco, encantador, i quan es fa adult és un autèntic desastre com a persona, i aleshores sí que m'hi identificaria una mica més.

Tens creences religioses?

— Tinc creences. És a dir, crec en un déu tot poderós, però que no té forma de senyor amb túnica i barba blanca, sinó que és una força creadora molt potent, capaç de crear universos i vida, i també de carregar-s'ho tot, i això em proporciona una sensació de benestar. M'interessa molt el budisme, m'interessa la reencarnació... M'interessen totes les religions i el que proposen. No soc religiós, perquè no vaig mai a missa i ni tan sols estic batejat, però soc molt partidari que s'estudiïn les religions a l'escola. Al capdavall, vivim en un món que està controlat per les religions, les guerres venen de les religions, i el que ha tingut més audiència l'últim any ha sigut la fumata blanca del nou papa. Fa 2.000 anys que existeix i no ha perdut espectadors, no ha perdut share!

L’endemà de la mort, doncs...?

— Amb una mica de sort, ens reencarnarem en altres coses, perquè trobo absurd que tot l'aprenentatge del planeta i tot el que estem fent no tingui un ressò més enllà. La gent que no creu en res, que pensa que naixem i morim i després hi ha una foscor infinita... Això em genera molta angoixa, i no vull viure amb aquesta angoixa.

Quina petja voldries deixar?

— Suposo que els llibres. Ho considero una cosa molt sòlida, un ítem molt potent. Deixar un llibre és molt més que deixar un programa. Fent ràdio sempre he tingut la sensació que, quan s'acaba, tot plegat és aire que es perd. Potser ara amb el pòdcast ha canviat una mica, però recordo sortir de fer La segona hora a RAC1 i pensar “Sí, m'ho he passat molt bé, però què en quedarà?” Escriure té una cosa molt potent, com si estiguessis gravant alguna cosa en pedra.

I quan algú del futur examini les teves pedres, què t’agradaria que diguessin de tu?

— Ah, de mi m'és absolutament indiferent, però sí que m'agradaria que llegissin alguna cosa, o sentir alguna cosa que he fet, i que això els fes bé: haver-los fet riure, passar-s'ho bé o, senzillament, pensar. Normalment les coses que et diuen els lectors són les millors del món, perquè són palles mentals espectaculars, molt millors del que tu havies escrit.

El teu llibre anterior, Allegro con fuoco, semblava una venjança contra el món de l’audiovisual. Què li retreus?

— No vull venjar-me de res, menys encara del que m'ha donat menjar i m'ha permès pagar la hipoteca en els últims anys, però em molesten tantes coses de la Corporació...

Com ara?

— Em molesta la manca de valentia per apostar per nous talents, o que hi hagi tanta por a no voler fer coses per al país. Estem en un marc mental molt espanyol. Això afecta no només la Corporació, sinó tot el país: fem les coses pensant en si agradaran a Espanya.

És una qüestió de diners?

— És una qüestió de manca de ganes i de valentia, sobretot. No hi ha ningú ara mateix allà dins que vulgui prendre decisions valentes. Les prenen amb por, ningú vol ser responsable d'una cagada o ser responsable d'haver donat veu a algun eixelebrat.

A veure si ara aquest discurs et deixarà sense el programa a la televisió que t’aporta el gruix dels ingressos.

— Aviam, pot passar en qualsevol moment. Treballo en un lloc on som conscients que un canvi polític pot comportar haver de marxar. No puc dir que em senti controlat, perquè dic més o menys el que em dona la gana, tant a Catalunya Ràdio com a TV3, sense censures. Però no m’agrada haver de suportar quan et diuen coses com “això ho paguem entre tots, per què fitxeu aquest desgraciat?” Hi ha dies que soc cupaire, a vegades soc de Junts, a vegades independentista, a vegades massa espanyol... O a vegades soc sionista i altres vegades massa propalestí... Bé, la gent diu el que vol.

A l'Albert Om, quan et va entrevistar, li vas dir que havies votat tots els partits independentistes.

— Sí, sí, els he votat tots, efectivament. No me'n queda cap.

Això inclou Aliança Catalana?

— Encara no he tingut la possibilitat de votar-los, crec! Ah, no! A les últimes eleccions sí que podria haver-los votat. Però no els he votat, no: estan molt lluny del concepte que tinc i del que m'interessa per al país. Massa lluny.

Abans d’acabar: entre els tatuatges visibles hi ha un as de piques. Per què?

— M'agrada molt l'as de piques, perquè representa moltes coses: la sort, la mort... I representa una cançó que m'agrada molt, de Motörhead. Bé, i m'agrada el pòquer! Soc bastant dolent jugant-hi, però havia sigut bastant bo, ara no recordo gaire com s'hi juga... I a l’altre braç hi diu Sic itur ad astra, que vol dir “Aquest és el camí a les estrelles”. És una frase de l'Eneida. No és dels meus llibres preferits, perquè és bastant dens, però ens el feien estudiar a l'institut i el recordo amb molta estima.

T'agradaria arribar a les estrelles, doncs?

— Sí, tots hi arribarem.

Alguns poden fer-ho en vida. Si tinguessis diners infinits, pagaries per un viatge espacial dels que ofereix Jeff Bezos?

— No, de cap manera. M'agrada viure aquí, a la troposfera. No vull anar gaire amunt, em fan por les altures. Però intento treure'm aquesta por escalant i anant amunt a les muntanyes. Em fa un pànic horrible. Res de coets i res de tot això: si tingués molts diners els invertiria a comprar obres d'art, millor que estiguin a casa que al museu.