Emoció, humor i llargues ovacions en el concert d'Any Nou a Viena sota la batuta de Nézet-Séguin

BarcelonaAmb més entusiasme que precisió metronòmica, el públic assistent a la Sala Daurada de la Musikverein de Viena va complir el ritual i va picar de mans per marcar el ritme de la Marxa Radetzki, de Johann Strauss pare. Acabava així el tradicional concert de Cap d'Any que, amb una audiència estimada de 50 milions d’espectadors de 150 països, és la primera cita televisada global de l’any. A Espanya va ser La1 l’encarregada d’oferir-lo, amb narració de Martín Llade, i l’emissió va tenir especial regust de nostàlgia, ja que, després de més d’una dècada d’absència, la pública va recuperar un altre dels torrons tradicionals d’aquestes festes: els salts d’esquí des de la localitat alemanya de Garmisch.

La batuta del concert la va prendre el canadenc Yannick Nézet-Séguin (Montreal, 1975), que ha dirigit la Filharmònica de Viena en una trentena d’ocasions, però era el seu debut en aquest format de Cap d'Any. En total, dinou directors han dirigit el recital des que es va institucionalitzar l’any 1939, cap dels quals ha sigut una dona. Sí que hi va haver un parell de compositores en el repertori, tal volta a manera de disculpa: la fundadora de la primera orquestra femenina europea, Josephine Weinlich –de qui es va fer sonar l’arranjament que Wolfgang Dörner va fer de la polca-masurca Sirenen lieder– i l’americana Florence Pine, en aquest cas el Vals de l’arc de Sant Martí que va compondre per a piano.

En total van sonar divuit obres dividides en dues parts i una propina (de tres peces). Un terç de les composicions eren novetats, tot i que com és habitual les obres de Strauss pare i fill acaben sent les més celebrades pel públic assistent, al qual es va convocar amb dues hores d’antelació, ja que el procés de comprovació de les entrades i escorcolls de seguretat va ser especialment exhaustiu. Alguns dels temes debutants van ser el vals Donausagen (de Carl Michael Ziehrer), el Galop Malapou (de Joseph Lanner) i la polca ràpida Brausteufelchen (d’Eduard Strauss).

Hi havia, doncs, una clara voluntat de modernitzar el recital –que va destacar també per l'emotivitat– amb la introducció de peces inèdites i la reivindicació de les compositores, tot i que alhora manté la seva essència, amb la fastuosa sala que el va veure néixer plena de les flors fresques dels jardins de la ciutat. "La música pot unir-nos a tots perquè vivim al mateix planeta", va assenyalar el director en la seva breu intervenció inicial, just abans del brindis pel nou any. Nézet-Séguin va desitjar "pau en els cors i, sobretot, pau entre totes les nacions del món". L'emoció, tanmateix, no va estar renyida amb tocs d'humor, com quan alguns filharmònics es van cofar gorres de ferroviaris durant la interpretació de Galop de Københavns Jernbane-Damp, de Hans Christian Lumbye, per celebrar la connexió de trens entre les ciutats de Copenhaguen i Roskilde. Si la llargada de les ovacions és termòmetre d'alguna cosa, aquest serà recordat com un dels concerts de Cap d'Any més rellevants de les últimes edicions.