Roger de Gràcia: "Vaig estar molts anys odiant-me profundament"

BarcelonaPer primera vegada, el periodista i escriptor Roger de Gràcia (Barcelona, 1975) explica públicament que pateix fòbia social crònica i depressió. Ho fa a través del llibre Digue'm boig (Columna), un títol a cavall de les memòries i l'assaig en què ressegueix la seva vida des que era petit –i patia els efectes de la malaltia, però no sabia què li passava— fins a l'actualitat. El presentador del podcast Tenim paraula de Catalunya Ràdio relata com el món de la comunicació l'ha ajudat a tirar endavant i confessa que poder posar paraules al que li passava ha estat un alliberament.

En aquest llibre no hi ha ficció. Expliques en primera persona tot el que has viscut. Per què necessitaves escriure’l?

— Per una banda, necessitava entendre-ho del tot i ordenar els pensaments. El llibre m’ha ajudat. Per l’altra, pensava que podia ajudar a gent que hagi passat per circumstàncies similars. I la tercera pota és un sentiment de necessitat d’explicar-me a la gent. Potser mirant-la als ulls m’ha costat més explicar-ho. Amb la Glòria Gasch [editora de Columna] intuíem que aquest llibre podia anar bé a força gent i ens vam convèncer mútuament per fer-lo. 

Vas viure molts anys confós i perdut, sense saber què et passava. Com recordes aquells temps?

— Ara estic bastant en pau amb tot el que he viscut perquè ja ho he treballat molt. Però era molt frustrant, feia molta ràbia. La sensació de no poder encaixar, de no saber què em passava, era desesperant. El context de l’època tampoc em permetia buscar o trobar una solució. Jo no ho explicava perquè no volia semblar el que, en aquella època, es deia un boig o un tarat. I els altres tampoc volien sentir segons què, perquè semblava que aquelles coses no formaven part de la normalitat. Però al mateix temps em seguia passant. Cada dia pensava: “Demà, quan em llevi, serà normal i tot haurà estat un malson” o “M’aixecaré i no em preocuparé per això”. Però no ho aconseguia. 

Si poguessis viatjar en el temps, què li diries al Roger de 15 anys?

— Li diria que descobrir el que té és la clau. Saber, poder explicar, poder explicar-te a tu mateix i que els altres ho puguin entendre és fonamental. Quan no hi ha aquest autodescobriment tothom ho passa malament. Amagar les coses és el pitjor que pots fer.

Et van diagnosticar fòbia social crònica. Expliques que, d’una banda, et feia pànic sentir massa i, de l’altra, vivies constantment amb la sensació que tothom et jutjava. Has aconseguit conviure amb aquestes sensacions?

— Ara sí. La medicació m’ha ajudat molt. En el moment en què la vaig començar a prendre, les sensacions van baixar gairebé a la meitat. Així i tot, he de seguir fent feina amb mi mateix, amb psicòlegs, per treure’m de sobre les inèrcies de tots aquells anys. He anat trobant trucs, maneres de gestionar-ho millor i de treure importància a les coses. M'he fet moltes llistes de pros i contres, de finals del dia, d’apuntar les coses bones i les dolentes. Escriure m’ha anat molt bé per ordenar les coses. M’he anat fent la pell més dura. Ara estic en un punt molt més tranquil. Visc la vida una mica al revés: la gent té nostàlgia de la infantesa, però per a mi és un lloc complicat, boirós, dolorós i punxegut. En canvi, el segon tram vital, ara, per a mi és molt millor.

Quan vas notar aquest canvi?

— Tenir un fill va ser important. Va ser el 2010. Em va treure de mi mateix, em va fer mirar una altra realitat que no era jo i em va ajudar a no comparar-me massa, em forçava a sortir dels bucles d’autopensament. Després he anat trobant desllorigadors. La feina a la ràdio, per exemple, amb l’Estat de Gràcia, em va anar molt bé per autoconvèncer-me que era capaç d’aixecar un programa de tres hores, amb tota l’actualitat que teníem. M’atrapava amb el dia a dia, no podia estar jutjant-me tant. Però per a mi el clic més gran és el moment en què començo a prendre la medicació. 

De fet, ets un gran defensor dels fàrmacs per a la salut mental. 

— Crec molt en la ciència. És igual que amb la medicina en general, no? Darrere de qualsevol medicament hi ha estudis contrastats. Jo em tractaria qualsevol malaltia del cos amb medicaments, i amb la ment igual. Abans de prendre la medicació vaig provar mil coses que no em van funcionar. 

Per què vincules el diagnòstic amb la identitat?

— Posar nom a les coses t’allibera moltíssim. Sembla que ho puguis controlar, que ho puguis gestionar. El problema ve quan els altres t’assenyalen amb aquest nom i el fan servir per excloure’t, per alienar-te. L’estigma de la salut mental encara és general. No hi ha ningú que m’assenyali perquè soc un fòbic social, perquè la gent no sap exactament què és un fòbic social. No em condiciona gaire pensar en el nom del que tinc, perquè els altres no ho fan. És aquest viatge d’anar i tornar amb els altres, quan et jutgen, el que és dolorós i complicat. Vull que les coses tinguin un nom perquè serveixi a la gent per tranquil·litzar-la, no per assenyalar-la. 

Com va ser el primer contacte amb els psiquiatres?

— Tenia la necessitat d’agafar-me a qualsevol cosa. Havia provat mil maneres de comportar-me, de canviar els patrons, el to, la manera de parlar o de començar una conversa, la gent amb qui em relacionava. Res va funcionar. Estava absolutament desesperat. Vaig anar a dos psiquiatres al mateix temps, i quan em van diagnosticar vaig sentir que era un principi, una segona vida, no un final. Ara puc treballar amb els instruments que toquen. Fins llavors havia sentit que em faltaven eines per tot arreu. 

Dius que la comunicació et va salvar, quan precisament és un ofici que implica estar molt en contacte amb la gent. ¿Has estat anys fent un personatge?

— Jo mateix encara no ho acabo d’entendre del tot, perquè realment sembla molt contradictori. No és un personatge. Hi ha una part de mi que és així: obert, exhibicionista, escoltador, apassionat. Treure’m de sobre la mirada de l’individu i tenir una mirada col·lectiva, una platea amb públic, em resulta més fàcil perquè aquesta mirada es desdibuixa i es fa més abstracta. Em sento més alliberat i pot sortir aquesta altra part meva, que no es preocupa pel que aquella persona estarà pensant de mi. També hi ha un punt de control amb un discurs a dalt d’un escenari, o davant d’un micròfon. En canvi, quan estic de tu a tu, sento que tot és més difícil de controlar. De fet, al principi em pensava que m’havia inventat un personatge, però un psiquiatre em va dir que era impossible. M’he autoenganyat moltes vegades, però durant tant de temps és impossible. 

Hi ha un moment en què expliques que preferiries estar mort a estar amb gent. Com portes la solitud?

— El fet d’estar sol encara segueix sent un refugi, però no ho passo malament. Abans, quan estava sol, estava desitjós de tornar a intentar encaixar. Arribava a casa després de quedar amb uns amics i em sentia molt millor, perquè havia marxat tot el dolor i el patiment, però al cap d’uns minuts pensava: “Ara ja tinc prou forces per tornar-ho a intentar”. Ho tornava a provar i tornava a fracassar. Ara la solitud és la continuïtat de la vida en societat. Realment hi ha moments que estic amb gent i em sento bé, ja no em suposa un problema. Sempre em resultarà més difícil, però tinc les eines i estic més tranquil. Si el fluir general parteix d’una autoacceptació, és infinitament millor. Vaig estar molts anys odiant-me profundament, en autonegació. Volia arrencar-me la peça de dins que no anava bé i que intoxicava tot el sistema. Ara encara tinc mals costums i moltes pors, però em miro i em dic: “Tranquil, home, que estàs en un lloc diferent”.

Insisteixes en la idea de normalitat a l'hora de formar part de la societat. Si haguessis nascut el 2023, ho hauries tingut més fàcil?

— No vull parlar en general perquè no soc un expert. La meva mare m’explicava que, quan ella anava a l’escola, per parlar amb la mestra havia de pujar a una tarima i demanar-li permís, sense poder debatre-li res. No va poder expressar mai la seva opinió. A la meva època era diferent, i ara encara hi ha moltes més paraules. Ho veig a l’escola del meu fill. M’explica que avui està frustrat, o que té ràbia, i que és per això o per allò. Fa una deducció lògica de la seva observació emocional perquè l’han ensenyat a fer-la. Això és una meravella. Quan les coses tenen nom i es gestionen amb complicitat i amabilitat, tot va molt millor.