Dilluns a la nit, La 1 arrencava la temporada amb l’entrevista a Pedro Sánchez després del Telediario 2. L’emissió també suposava el retorn de la periodista Pepa Bueno a la televisió pública per posar-se al capdavant de l’informatiu. El debut va ser esplendorós.
Pepa Bueno no va caure en un repàs de temes previsibles segons l’agenda del moment. La periodista va confrontar Pedro Sánchez amb les seves contradiccions amb preguntes que connectaven amb la realitat més immediata de la seva legislatura, especialment sobre els aspectes vinculats a la corrupció. La manera de formular les preguntes obligaven Sánchez a pensar i a improvisar arguments, que és on es pot comprovar millor la solidesa del discurs. No es tracta de repassar un llistat de les preocupacions ciutadanes i temes candents. Bueno va recollir aquestes prioritats obligant Sánchez a posicionar-se d’una manera més explícita. “¿La continuïtat del seu executiu depèn més dels tribunals que de la seva acció de govern?” demana una resposta sense matisos de la qual és difícil escapolir-se. “¿Hi ha jutges que estan en guerra amb el govern?” és la pregunta perfecta per extreure’n un bon titular. “¿Està en condicions d’afirmar que no hi ha corrupció estructural en el seu partit?” és una pregunta que compromet l’entrevistat de cara al futur més immediat. “Per descomptat que no”, va respondre Sánchez. I Bueno va saltar: “No està en condicions?” “No, no. Vull dir que no n’hi ha!”, va matisar Sánchez. Sobre el cas que afecta el fiscal general de l’Estat, García Ortiz, la periodista va demanar: “President, m’agradaria sentir per què creu vostè acceptable, en aquest moment i en aquest cas, que un fiscal general de l’Estat, que és el garant de la legalitat a Espanya, pugui exercir la seva funció mentre s’asseu al banc dels acusats, un fet que pot passar en un termini immediat. Per què ho veu compatible?” A l’hora de preguntar-li per l’habitatge i el sou dels ciutadans, la periodista va demanar-li: "¿Com és que un govern nítidament d’esquerres com el seu, que ha sabut fer créixer l’economia, no ha sabut acabar amb aquests dos problemes que afecten tanta gent?”
Bueno va mantenir un to ferm però tranquil. Se la notava profundament concentrada i no va somriure mai. Va conduir l’entrevista cap a un to de conversa gens habitual. Introduïa el context amb molta naturalitat, feia preguntes directes i clares, sabia aturar el discurs de Sánchez per repreguntar o confrontar-lo amb elegància, sense fer exhibició de la interrupció. El guió era fluid i evolucionava amb coherència. Va posar el president del govern entre les cordes sense fer-ne ostentació i deixant l’oportunitat als espectadors de treure conclusions. L’entrevista de Pepa Bueno no només pot servir a les facultats de comunicació per analitzar un exemple magnífic i actual de bon periodisme. Ha de ser un referent per a molts periodistes que s’estan deixant arrossegar per la inèrcia temàtica a l’hora d’afrontar aquest tipus de reptes.
