Entrevista

Gerard Jofra: "Ser Eugenio va ser difícil, però ser fill d'Eugenio... també"

Comediant i productor teatral, fill d'Eugenio

BarcelonaGerard Jofra, 54 anys, ha estat exercint de fill d’Eugenio durant tota la seva vida, fins i tot en els vint-i-tres anys que han passat des de la mort prematura de l’humorista. Ara, es reivindica com a comediant en uns xous al Llantiol (dissabtes a la nit i dilluns al vespre), mentre encara cueja l’èxit de la pel·lícula Saben aquell i Movistar+ acaba d’estrenar un especial que recupera acudits immortals d’Eugenio. En aquesta entrevista a cor obert, Gerard Jofra a estones intenta deslliurar-se de l’ombra que encara projecta el seu pare, a estones segueix abraçant-la.

Vas exercir de visitador mèdic fins que decideixes penjar el maletí. Què et va empènyer a fer-ho?

— Jo portava des dels tretze anys treballant amb el meu pare, però quan va patir l’infart va posar una mica de fre a la vida, així que vaig entrar a un laboratori i m’hi vaig quedar quatre o cinc anys. Els companys em deien: “Però tu què hi fas aquí? Hauries de ser dalt d’un escenari!” I jo responia que no, que mai, mai.

Mai no diguis mai.

— Arran de la seva mort, vaig decidir que havia de completar el seu llegat. I ho he fet també per ma mare, perquè ell no li va reconèixer mai en vida que va ser ella qui el va fer: com a home, com a pare i com a artista. Va ser la meva mare qui va fer que deixés de dissenyar joies per passar a dissenyar humor. I m’he passat vint-i-tres anys que no sabia com tancar el cercle. Només recordava el consell del meu pare: “Ja t’arribarà. Intenta ser autèntic i bona persona”.

Perds la mare que tenies onze anys. Devia ser un trasbals enorme, més encara si el pare es dedicava a la faràndula.

— Poc després de la seva mort, i després d’unes notes brillants, el pare em va dir: “Fes les maletes que em faràs de secretari. Sense cobrar”. Però a mi ja des del cuco que em portaven als locals on actuaven i, des de la meva posició horitzontal, ja veia el fum, les ampolles de rom i whisky... que estigui viu, francament, és un miracle.

Cargando
No hay anuncios

La immensa majoria hem conegut només el personatge Eugenio: aire d’enterramorts, veu lúgubre, amagat rere les ulleres de sol i sense riure mai... A casa era també taciturn?

— Era un tio seriós, recte, que imposava i que es feia entendre amb una mirada. Jo li donava les notes a distància i sortia corrents. Però reia, esclar, com qualsevol altre. Això sí: al camerino, quinze minuts abans de sortir, era insuportable. Em deia: “Gerard, has cobrat?” I jo: “Sí”. “Doncs marxem”. “No papa, no ho podem fer”. “I si no riuen?”

¿Tenia por escènica fins i tot quan era ja un nom consolidat?

— Sí, sempre. I jo al·lucinava. T’adones que rere la imatge de l’Eugenio, hi havia un esser humà amb por igual que tothom. I jo li deia: "Papa, si riuen dels teus silencis. De què has de tenir por?"

Què volia estudiar, aquell estudiant que lliurava les notes tremolant?

— Ui, he començat cinc carreres però no n’he acabat cap: administració d’empreses, empresarials, psicologia... He fet els estudis de la vida, que a vegades són més importants. I també vaig aprendre molt amb ell i amb còmics com Gila, Pepe Rubianes o Tip i Coll. Conèixer-los fora de l’escenari i veure les converses que tenien va ser una gran sort. Tot això ho explico al meu espectacle. I parlo de com l’humor m’ha salvat la vida. Si els hospitals, a les pantalles, tinguessin l’Eugenio, o Tip i Coll, o Gila, les consultes estarien buides. Perquè no hi ha malalties, hi ha malalts.

Cargando
No hay anuncios

De què et va salvar l’humor, a tu, concretament?

— De les depressions. De caure en coses en què no hauries de caure. L'ésser humà és dèbil. Falta molta autenticitat, en aquest país ple de conveniència i interès. He estat els últims cinc anys tancat, sol, intentant entendre la vida i preguntant-me qui era. D’acord, era el fill de l’Eugenio. Però ¿a què em dedicava? A res.

M’imagino que va ser un procés duríssim.

— Sí, vaig haver-me de reparar. Hem d’educar el cervell, perquè ens fa passar males jugades. Les persones podem canviar, si volem, però has d’educar el cervell. I, al mateix temps, recordar que si prens decisions només amb el cap segurament t’equivocaràs moltes vegades perquè et trairà l’ego. Ha de ser més compensat, amb els tres cors que tenim: el cap, el cor i l’estómac.

L’estómac?

— Sí, aquell sentiment instintiu: allò que quan et truca algú de qui no vols res, abans d’agafar-li el telèfon ja notes un cop de puny a l’estómac. Allà hi ha sentiment, al cor també, i al cervell.

Cargando
No hay anuncios

Però estàs al darrere de la pel·lícula Saben aquell, que es basa en el teu llibre sobre Eugenio. ¿Ha estat el revulsiu que necessitaves?

— La pel·lícula m’ha salvat. M’ha curat les ferides que tenia des de nen, quan vaig perdre la mare i em vaig aferrar al pare, que viatjava molt, perquè no volia perdre’l a ell també. Tot allò em va fer enfadar amb la vida. Quan ets fill de, la vida a vegades t’ho posa fàcil, però a la llarga et passa factura. Vaig anar tots els dies al rodatge. I allà se m’obre tota aquella pena i dolor, per totes les experiències reviscudes. Al mateix temps, em dona una força i un empoderament que m’animen a fer l’espectacle del Llantiol. Vaig engegar-lo al juliol i el canvio constantment.

El cartell és una imatge on la teva cara i la del teu pare es confonen i es barregen.

— Jo vaig estar un any llarg explicant els acudits del meu pare. M’agradava pujar a l’escenari, però mai he volgut fer d’ell. Ara explico vuit acudits que sí que són del meu pare, però el gruix són coses meves. Surto de negre i amb el tamboret, però també hi ha una butaca, on passo per narrar les meves vivències. I cada vegada hi haurà més butaca i menys tamboret. Perquè, amb cinquanta-quatre anys, finalment sé qui soc. Ser Eugenio va ser difícil, però ser fill d'Eugenio... també.

Movistar+ va estrenar fa una setmana el programa especial Eugenio solo hay uno, gravat en una sala de Madrid, on diferents còmics com Joaquín Reyes o Eva Soriano repesquen acudits del teu pare.

— Sí, però els adapten perquè, evidentment, cadascú els explica a la seva manera. El problema és que els acudits eren com partitures, i una sola paraula t’ho pot canviar tot. Jo era allà, el dia de la gravació, i li deia a l’Anabel Alonso: “Però com dius palomo, si era colom? I per què tradueixes allò d’El papa està boig?” Ella em deia: “Es que aquí no lo entenderían!” Perdona? Però si el meu pare era aquí mateix, fa quaranta anys, explicant els acudits així!

Cargando
No hay anuncios

En aquest programa també hi apareix Eugenio, gràcies a la unió d’un imitador i la intel·ligència artificial, que li aplica els trets facials. ¿Fa basarda veure una reconstrucció així del teu pare, com si fos viu?

— Nah. Primer, perquè ja hi havia molts imitadors. I segon perquè no m’han fet cas. D’acord que portava la rèplica de la creu i tal. I si ells creuen que això s’ha de fer així, jo vull posar-ho fàcil. Però si poséssim al costat com explicava ell els acudits i allò, veuríem que s’assemblen com un ou a una castanya.

Tu hi surts, també, explicant l’acudit de Hay alguien?, un dels més recordats d’Eugenio.

— Després de 23 anys, ara sé que soc artista. També m’agrada la ràdio i em veig presentant un programa. I he debutat com a actor fent de periodista a la pel·lícula... El que es veu en aquest especial és només una mostra del que vull fer. El tribut s’ha acabat. Em faltava creure en mi i ara ho faig.

La pel·lícula se centra només en els onze anys que van des del naixement artístic d’Eugenio fins a la mort de la teva mare. No has volgut entrar en l’etapa posterior, més convulsa.

— Hi ha un documental que, en la seva segona part, explica això. Però no és un relat verídic: només crea merda, que és el que ven. El meu pare, per exemple, no va tastar la coca fins als 53 anys. I ho puc saber del cert, perquè jo l’acompanyava sempre i ell no m’amagava res. Aquell documental em va fer mal i ni tan sols van posar als títols de crèdit que jo hi posava la veu.

Cargando
No hay anuncios

Amb quins aspectes estàs en desacord?

— Que el meu pare abandonava la seva segona dona i se n’anava al Muntanyà, o que estàvem abandonats. Mon pare es va ensorrar quan va morir ma mare, però no va caure en una mala vida. El meu pare bevia, sí. Ara bé, no el vaig veure mai borratxo, perquè era molt professional i tenia integrat el valor del treball. Per això el dia del funeral agafa el cotxe i se’n va a actuar: perquè li devia a la mare. Només va ser en els últims sis anys, amb la combinació de les males companyies, un infart i no creure en ell, que es va desencadenar el que es va desencadenar.

¿Per males companyies et refereixes a la seva tercera dona, Isabel Soto?

— Entre d’altres, entre d’altres... Per això em vaig animar a escriure un segon llibre, com a reacció al documental i per posar els punts sobre les is. Just abans de publicar-lo, em van trucar de la Warner, dient que volien comprar-me’n els drets. I m’he passat cinc anys esperant que això tirés endavant... o no.

¿Era la primera oferta que rebies?

— No. Fa deu anys ja vaig rebre una proposta. Em va trucar Jordi Mollà i em va dir: “Jo soc qui soc perquè als vuit anys imitava el teu pare. ¿Has pensat en fer alguna pel·lícula?” Em va posar en contacte amb el director Juan Carlos Fresnadillo, perquè tenia ganes de tirar-la endavant. Durant uns anys vaig estar treballant en un guió, sense cobrar res. I quan em donen ells la seva versió, després de tot el que havia explicat, m’adono que no em veig fent-ho. “No em val tot, ho sento”, els vaig dir. Suposo que un altre ho hauria agafat.

Cargando
No hay anuncios

Amb la Warner i amb Trueba de director va ser més fàcil, doncs?

— No vaig dir que sí a la primera opció, perquè això és lluitar com un tauró i ho volen tot. “No, no”, els deia: una pel·lícula, un llibre. Per això queda encara el millor per explicar: quan començo a acompanyar el meu pare i veig coses que no em toquen per l’edat.

¿Hi haurà segona part, aleshores?

— M’ho estan dient, eh? Ara estan engrescats, però tot i que la pel·lícula ha sortit molt de mi, m’han tingut molt al marge. Jo vaig escriure un guió, amb l’Albert Espinosa, però Trueba el va refer i va fer el seu: els egos i tot això. Em van dir si volia firmar com a coguionista. Però jo no volia posar el nom tan sols per pujar a agafar un Goya. No em preocupa, això: jo ja he guanyat i he fet el que volia fer pel meu pare. Bé, encara falta una cosa: que Barcelona li dediqui un carrer. I, pel que fa a mi, jo vinc de tornada: a mi no m’enlluernarà tot això. La vida m’ha donat una tercera oportunitat. M’ha posat al meu lloc i ha estat duríssim.

El teu pare va fer molts diners...

— Sí, però en sis anys els va deixar escapar. De fet, després d’haver creat com a productor l’espectacle Reugenio vaig començar no de zero, sinó de menys cent mil. Porto sis anys sense facturar. La pel·lícula m’ha donat diners, però tot el que he anat cobrant m’ho han anat embargant. No em vaig donar de baixa ni d’autònoms, a la pandèmia, i això em va generar una història, nen... Però això rai, que només són diners. És més fotut veure que he acabat repetint patrons del meu pare.

Cargando
No hay anuncios

L’actor que imitava el teu pare a l’espectacle Reugenio, de fet, et va demandar per 60.000 euros. Quin va ser l’origen del conflicte?

— Jo vaig ser molt generós i el vaig cuidar com si fos el meu pare, tal com l'hi vaig dir en una festa d’aniversari. Anàvem al 50/50, però va arribar un moment que ell creia ser el meu pare i volia més diners. Al final era una coça a l’estómac, allò que dèiem. Jo l’anava a demandar per incompliment de moltes coses, però se’m va avançar ell. El vaig perdonar, perquè és molt bon tio però, com la Pantoja, estava mal assessorat pel seu pare.

Com es va tancar el cas?

— El jutge va dir que jo no havia de pagar res, però va dictaminar que ell podia seguir imitant pel seu compte el meu pare. Això em va fer molt mal. I em va arruïnar, perquè aleshores comença a fer el seu xou Meugenio, a través de representants pirates i... bé, vaig passar de fer 150 bolos l’any a fer-ne 10, amb un altre actor que tampoc no va sortir bé. Com que alguns promotors trigaven a pagar-me, va acabar amenaçant-me que vindria a fotre’m una pallissa. Quan acaba Reugenio tinc encara tres contractes signats i pendents de fer, cap allà el 2019, i decideixo complir-los pujant jo a l’escenari. I allò m’atrapa i m’acaba duent aquí.

I a partir d’ara?

— M’agradaria donar xerrades a la universitat, perquè he après molt d’aquestes situacions. Però ara em toca cuidar-me a mi, sentir-me feliç dalt l’escenari i dedicar-me a les meves filles. Em toca assentar el cap. Ara, si em veus, estic molt centrat i molt moblat, però ahir em van embargar...

Cargando
No hay anuncios

Me n’alegro que comencis a aixecar el cap.

— Demà puc començar a llogar un pis. Ha sigut molt dur.

On vivies?

— Doncs amb un amic... però bé, no passa res. Ep, i amb la Mia, la meva gosseta, que m’ha acompanyat i només li falta parlar. No la penso deixar. Vaig decidir separar-me perquè la meva dona no m’entenia, em posava pals a les rodes, i això no m’ho podia permetre. I perquè en el fons, per la vida que he tingut, no l’estimava prou, així que no volia que les meves filles veiessin que la vida dels seus pares era una mentida. Però només tinc paraules d’agraïment perquè ella s’ha posat al capdavant de les nenes. Lògicament jo he de passar una pensió, i hi ha endarreriments, però m’estic posant al dia. Em fa feliç que aquest Nadal, per primera vegada després de set anys, hagi pogut passar el dia 25 amb la meva família de tota la vida. Ho trobava molt a faltar. Les meves filles no m’han vist actuar encara, espero que ho facin. Mentrestant, vull gaudir de la vida i no caure en falsos amiguismes.