Les excuses de mal pagador de Fernando Savater

El Defensor del Lector d'El País amonestava en el seu article dominical un dels columnistes històrics del diari: Fernando Savater. Ho feia a compte d'un paràgraf on definia Pedro Sánchez com "el serial liar que s'ha recolzat per aconseguir el poder en la femta populista incompetent i disgregadora". (La paraula castellana era hez). El llibre d'estil del diari prohibeix els insults i, per tant, el campió olímpic de firma de manifestos rebia una estirada d'orelles, a compte de les nombroses queixes registrades pels lectors. El més preocupant era, però, l'intent de defensa de Savater. "Els insults que s'han d'evitar són les desqualificacions a la persona, no als seus actes. Si dic estúpid a un ministre, és un insult personal, però si dic que ha comès una estupidesa és una valoració de la seva gestió". A veure, entre les frases (aleatòries i purament a tall d'exemple pedagògic) "el filòsof és estúpid", "el filòsof diu estupideses" o "el filòsof diu coses d'estúpid", es poden buscar tots els matisos que es vulguin, però l'ànim de denigrar algú personalment és innegable. Les dues paraules fortes són filòsof i estúpid; la resta, cotó fluix per fer veure que no s'ha tirat la pedra. Com quan Hitchcock va aclarir que ell mai va dir que els actors fossin bestiar, sinó que s'havien de tractar com bestiar. I, en tot cas, la frase de Savater sobre la femta era inequívoca: no parlava de comportar-se com femta, o fer coses que recorden la femta, sinó que són femta.

En els insults hi pot haver enginy, però en general són un mal negoci: solen desacreditar l'argument, ni que sigui dissolent-lo en l'estil exuberant, més que reforçar-lo. Ara, el mínim exigible és que, almenys, l'insultador assumeixi haver recorregut a l'ofenós recurs. Qui no ho fa, demostra ser un covard. Perdó, vull dir que comet una covardia.