Excuses de mal pagadora amb la sexualitat de Taylor Swift

Un llarguíssim article d’opinió del New York Times –ocuparia cinc pàgines a l’ARA– suggereix que Taylor Swift pertany a la comunitat LGTBIQ+ i que ha llançat alguns missatges en clau a les seves cançons. La peça ha causat controvèrsia entre nombrosos lectors, que ho veuen com una intromissió en la privacitat de la megaestrella, i també en l’entorn de Swift. L’autora, conscient de la que li vindria a sobre, mirava de posar la bena abans de la ferida: “Cada cop que un artista emet senyals de ser queer, i aquesta transmissió cau al buit, aquest senyal mor. Identificar la possibilitat d’aquest caràcter queer –sent conscient de la diferència entre possibilitat i certesa– manté el senyal viu”. Home, no. Si Taylor Swift s’hagués volgut declarar no binària, bisexual, o el que fos, ho hauria fet. Pels motius que sigui (comptant-hi que podria ser heterosexual per molt que empatitzi amb la causa LGTBIQ+) ha decidit que les seves declaracions arriben fins a cert punt. I, després, hi ha referències a les lletres de cançons, conscients o involuntàries, que poden ser simples picades d’ullet a la comunitat i no permeten deduir cap identificació personal amb una identitat sexual concreta.

La periodista argumenta que ella només especula, però una especulació, sota la capçalera del New York Times, no és innòcua. I certament no es limita a consignar referències, sinó que –amb el pretext que és una opinió– el que fa és traslladar en realitat una informació no contrastada sobre la sexualitat concreta de Swift, que és un aspecte sense cap rellevància pública i de la seva estricta intimitat. Si jo dic que X podria ser gai, el lector tendirà a pensar que X és gai i que només m’estic cobrint les espatlles jurídicament. L’opinió no hauria de ser un salconduit per a peces desafortunades, que intenten instaurar fets no sustentats o adjudicar sexualitats alienes amb lleugeresa.