¿Què carai hi pinten els amics?
Una de les seqüeles mediàtiques del cas Julio Iglesias ha sigut l’aparició de tota mena d’amistats seves defensant-lo a la televisió. Digue'm amb qui vas i et diré qui ets. El repertori de personatges i les seves aportacions han servit per confirmar quina era l’escala de valors i la ideologia retrògrada que envoltava el cantant. Dimarts, Ana Obregón va provocar vergonya aliena desenvolupant unes teories que posaven en evidència la seva inconsciència i frivolitat. Va utilitzar els detalls més escabrosos que denunciaven les dones explotades sexualment per desmentir-los a través de la seva experiència personal. Per exemple, considerava impossible que el cantant hagués vexat les dones perquè ella havia menjat ous ferrats amb patates fregides a la cuina de Julio Iglesias i la cuinera dominicana s’asseia a la taula amb ells i el cantant la tractava amb una gran cordialitat. L’endemà va rematar la jugada Ramón Arcusa, del Dúo Dinámico, assegurant que les relacions sexuals de Julio Iglesias amb les seves empleades eren consentides perquè es repetien periòdicament. Entre altres disbarats, va fer gala dels seus dots d’investigador i va sentenciar que les denunciants mentien perquè van explicar que les obligava a consumir tequila i l’integrant del Duo Dinámico deia que no havia vist mai aquesta beguda a casa de Julio Iglesias. “Eso sí, Julio tiene muy buenos vinos. Tiene unos vinos buenísimos. Pero en su casa no hay tequila, yo no la he visto nunca”. Cas resolt, Ramón.
La pregunta inevitable des del punt de vista periodístic és: ¿què carai hi pinten els amics de Julio Iglesias opinant sobre les denúncies d’abusos del cantant? Que ells no hagin presenciat els fets (o no hagin vist tequila al moble bar de la seva mansió) no invalida el que expliquen les seves empleades. Però, en canvi, a la televisió, des de fa dècades, s’utilitza el “jo mai he vist res” com un atenuant per al protagonista. Els amics íntims no són testimonis, són opinions interessades, que és molt diferent. Aquesta mena de portaveus es desfan en elogis envers l’acusat. Descriuen un amic ple de virtuts i relaten vivències personals entranyables acumulades al llarg dels anys precisament per manifestar que les acusacions d’agressió no encaixen amb la conducta que ells han tingut el privilegi d’observar. Els seus arguments forcen la confusió entre la intimitat i la veritat. Tant Ana Obregón com Ramón Arcusa calculaven les dècades d’amistat i fins i tot els anys de convivència sota el mateix sostre, com si aquesta dada garantís una veritat superior sobre el personatge.
Hi ha un fet simptomàtic. Les televisions conviden les amistats i proporcionen un retrat domèstic de Julio Iglesias: com esmorzava, com tractava el servei, que generós que era, l’educació refinada, el tarannà afable... Un relat quotidià que pretén desactivar, precisament, la idea de poder i d’impunitat que ha exercit sobre les víctimes.
