Ser graciós no implica ser bon guionista
L’estrena de Vinagreta se suma a la llista de decisions de TV3 que provoquen perplexitat. La sèrie d’humor torna després de la revifada a les xarxes socials dels esquetxos de Vinagre, que la cadena va estrenar el 2008, després de l’èxit de l’obra de teatre amb el mateix nom. Clara Segura i Bruno Oro recuperen alguns dels personatges que van triomfar i en creen de nous per a aquesta nova etapa, que no representa cap evolució significativa.
Els dos protagonistes ressusciten, entre d’altres, Marçal Xuriguera, el pretensiós actor amateur atrapat en un càsting etern; els gelaters amb poques ganes de vendre; les mítiques caixeres Eli i Yeni. També el Yeri, l’entrenador de gimnàs, i l’Àfrica, la seva alumna desmotivada; el Jacobo, el pijo desubicat, i el Larry, el vigilant de seguretat que sobrepassa amb excés les seves funcions.
A Vinagreta hi ha un factor de connexió humorística que depèn de cada espectador. Hi ha una audiència molt afí a aquest tipus de comèdia histriònica i sobreactuada, i n’hi ha una altra que no tant. Destil·la un intent pretensiós d’assemblar-se a la sèrie de la BBC Little Britain, però amb un resultat molt més infantil i tou. D’altra banda, Little Britain va acabar retirada del catàleg de la cadena per l’ús desmesurat d’uns estereotips grotescos discriminatoris i racistes que van desembocar en polèmica. A Vinagreta no han de patir, perquè l’humor queda reduït a un xou de pallassets sense gaire rerefons. Massa personatges queden limitats a una simple qüestió de fonètica: des del xava extrem ple de barbarismes del Jacobo fins a l’hipercatalà ultracorrecte del Marçal, amb tota la gamma que hi pot haver entre el català central més pur al català xoni més deteriorat o, directament, l’ús del castellà.
Tampoc hi ha cap element de crítica social o de denúncia. Vinagreta, com la salsa per a les amanides, busca més l’efectisme ràpid que l’elaboració acurada.
Els personatges interpretats per Bruno Oro s’assemblen massa entre ells: a part d’una qüestió dialectal que els singularitza, la majoria tenen una crispació desmesurada que els homogeneïtza. Clara Segura aconsegueix crear més matisos interpretatius, però el guió i l’univers són tan limitats que no té gaire recorregut.
La sèrie intenta retratar tota mena de personatges del dia a dia que l’únic que tenen en comú és que tots són curts de gambals. El programa, per tant, vindria a ser un retrat d’una societat massa plena d’idiotes que, a vegades, provoquen l’estupor de persones més funcionals en aquest context quotidià. Alguns protagonistes són més reeixits que d’altres, però els gags són més aviat penosos i la resolució dels esquetxos és sovint inexistent o fallida. És la clara demostració que ser graciós i ser bon guionista són dues coses molt diferents que no tenen res a veure. Una virtut no implica necessàriament l’altra. I aquest és un dels aspectes en què l’humor català no para d’ensopegar, i fa anys que n’arrosseguem les conseqüències.