Netflix busca l'humor sense miraments amb 'Hoops'
La plataforma intenta repetir l'èxit aconseguit per 'BoJack Horseman', la seva sèrie d'animació de referència
BarcelonaL'adeu de BoJack Horseman, que va acabar a principis d'any amb l'emissió de la sisena temporada, ha deixat els amants de l'animació per a adults una mica orfes. Després de perdre la que era el seu gran valor en aquest gènere, Netflix segueix buscant el nou èxit i intenta encertar-la amb Hoops, una nova producció que se centra en Bob Hopkins, un malparlat entrenador de bàsquet d'un institut. La seva missió és aconseguir que l'equip, format per jugadors mediocres, jugui mínimament bé.
Hoops, creada per Ben Hoffman, guionista de The late late show with James Corden i de la sèrie d'animació Archer, serveix per reunir part del repartiment de la sitcom New girl, que han posat veu en la versió original a alguns dels personatges. Jake Johnson, que a New girl era el Nick i que ja té experiència en el món del doblatge d'animació gràcies a Spider-man: into the spider-verse, interpreta l'entrenador Hopkins, a més de ser el productor executiu de la sèrie. "El que m'agrada de Hoops és que no té missatge", explica Johnson en una entrevista a l'edició nord-americana de Men's health. "Només és contingut, només són bromes. I això és el que jo personalment trobo atractiu del projecte. És com menjar ràpid. Segurament no és gaire bo pel teu cervell, però té bon gust i és divertit. Personalment, crec que també està bé que hi hagi projectes sense un missatge", assegura.
L'estricte escrutini al que estan sotmesos últimament els projectes d'humor pot convertir qualsevol broma en un problema o en motiu de debat. Hoops és una sèrie d'humor estripat i càustic i això implica que, en algun moment, pugui trepitjar ulls de poll. "Érem molt conscients que idealment no volíem ofendre cap grup específic –detalla Johnson–, però si t'ofèn la vulgaritat, aquesta sèrie no és per a tu". De fet, la sèrie neix d'un primer projecte que Johnson i Hoffman van presentar fa anys a la MTV, però que la cadena musical va rebutjar per ser massa gràfic.
Animació i Netflix, una història desigual
Si bé amb BoJack Horseman Netflix va aconseguir un lloc destacat en l'animació per a adults, les seves posteriors incursions han sigut desiguals. El seu fracàs més immediat ha sigut Tuca & Bertie, sèrie creada per una de les productores de BoJack Horseman, Lisa Hanawalt, i que Netflix va cancel·lar després d'una única temporada. El moviment, especialment agressiu si es té en compte que la plataforma no sol cancel·lar produccions tan ràpidament, va revifar les crítiques per la poca transparència de Netflix a l'hora de decidir quines sèries continuen en el seu catàleg i va provocar que el creador de BoJack Horseman sortís a defensar la producció de Hanawalt. Poc després, la cadena nord-americana Adult Swim anunciava que rescatava la sèrie.
En el seu intent d'estendre els tentacles en el gènere, Netflix també s'ha associat amb Matt Groening, creador de Los Simpson. (Des)encanto, la seva revisió dels contes de fades, ha esquivat, de moment, la guillotina de Netflix i té dues temporades, malgrat que els crítics la van rebre amb certa fredor.
Molt més entusiasta ha estat la recepció de Big mouth, sobre el descrobriment de la sexualitat en l'adolescència, i sobretot, de The midnight gospel, estrenada aquest juny. La sèrie, amb una estètica psicodèlica, és l'últim projecte d'un dels referents de l'animació per a adults, Pendleton Ward, creador de Hora de aventuras, i el còmic Duncan Trussell. El protagonista de The midnight gospel és el Clancy, un spacecaster (és a dir, una persona que fa podcast des de l'espai) que té un simulador de multiversos que li permet viatjar a diferents mons, tots ells a punt d'experimentar una apocalipsi. Durant les seves visites, el Clancy entrevista els habitants de cada món per apendre d'ells i millorar espiritualment. Les entrevistes que apareixen a la sèrie es basen en les que fa Duncan Trussell en el seu podacst, The Duncan Trussell family hour. Al podcast, el comediant conversa amb els convidats sobre filosofia i les seves pràctiques espirituals. D'aquesta manera, The midnight gospel tant pot parlar de budisme com de Nietzsche; un plantejament a les antípodes de Hoops, on tot s'hi val per fer riure.
