L’anunci que evites veure
L’anunci de La Marató d’aquest any, dedicada a la lluita contra el càncer, és, des del punt de pista publicitari, terriblement eficaç. Si del que es tracta és que la gent connecti amb el patiment, noti certa ansietat al veure’l i faci les seves donacions, ho han fet perfecte. D’una manera molt senzilla i sense que calguin paraules, som testimonis de tot el procés de la malaltia, des que irromp inesperadament en un home jove. Veiem una família feliç en la qual el càncer ho trasbalsa tot. El grafisme verd que taca la pantalla simbolitza les cèl·lules canceroses que envaeixen el cos.
Ara bé, és tan realista que fa mal i fins i tot provoca rebuig. Tot el que té de ben fet ho té de devastador. Tant, que l’espectador fins i tot evita veure’l. El càncer és una malaltia que molta gent ha patit i que tothom (o gairebé tothom) ha viscut més o menys de prop. L’anunci reactiva amb molta facilitat els sentiments, la por i el dolor associats a la vivència. Sigui un record llunyà, recent o una circumstància present, s’hagi superat o tingui un final trist, els fets que ens condensa l’anunci de La Marató ens transporten sobtadament i sense estar preparats a una sensació de sofriment. Per a les persones que han perdut algú estimat, reviure aquest procés a la televisió resulta especialment cruel. Remou l’angoixa i la pena.
Tenint en compte que és una malaltia tan comuna, que som molt conscients de què implica i que genera tant patiment, potser no calia reproduir el procés sencer d’una manera tan dramàtica, explícita i literal. Hi ha una càrrega de sensacionalisme que pot ser excessivament feixuga per a molts espectadors.
El lema “Detectem-ho, arreglem-ho” també costa de pair, perquè sabem que no sempre és possible. Hi ha un rerefons implícit en el missatge que et ve a dir que si estàs al cas pots evitar un desenllaç tràgic, i la ciència, això, encara no ho pot garantir. Però el pitjor és l’optimisme de la lletra de la cançó: “El dolor et va fer ser més fort”, diu a l’inici. “Quan no queda esperança ni fe, vas cridar-li a la vida «t’estimo». Si creus en la vida, creus en l’impossible, tot allò increïble, ho aconseguiràs” o “Si creus en els somnis, cures les ferides”. Doncs no. Amb això no n’hi ha prou per superar un càncer. Tant de bo fos així. I el que fa la música és una inèrcia molt comuna i massa perillosa: dipositar la responsabilitat en el malalt i en les seves ganes de curar-se. Aquesta idea d’una lluita que, si tens bona actitud, la guanyes.
Ja que haurem de fer la penitència d’empassar-nos l’anunci unes quantes setmanes, o esquivar-lo amb un zàping precipitat, esperem que, el 14 de desembre, la celebració de La Marató no caigui ni en el positivisme tòxic, ni en l’error de romantitzar la lluita i, encara menys, en la mania de desplaçar la culpa al pacient. La gent dona diners per a la ciència, per investigar un procés biològic molt complex. No serveix de res sensibilitzar la societat si el missatge de l’anunci fa èmfasi en un assumpte emocional individual.