L’empatx indigerible de política de la caverna

Avui m’he dedicat a mirar quantes portades, dels últims 30 dies, s’obren amb un tema de política espanyola als diferents diaris. Com sospitava, en el cas dels diaris crispants de Madrid és pràcticament un ple al quinze: l’Abc només va dedicar el titular més gros en tres ocasions a altres afers, El Mundo només un cop i La Razón no ha trobat, en tot un mes, cap dia en què considerés que el més important de la jornada havia estat cap res que no fos la política o, més concretament, la seva campanya hostil contra el PSOE. És a dir, de 90 portades, més del 95% seguien el mateix patró de dedicar l’espai més generós a un tema polític, expressat habitualment en termes de proclama. El País, per contra, va obrir fins a onze portades amb assumptes diversos, com ara la guerra entre Israel i Palestina.

En el cas de Catalunya, la proporció no té res a veure amb la de Madrid. Tant El Periódico com El Punt Avui –des que s’ha fusionat amb La República i L’Econòmic– i l’ARA solen ser diaris de temes, i això comporta molta diversitat temàtica en els espais nobles de portada. Però és que fins i tot La Vanguardia, molt més polititzada i amb una agenda clara d’afavorir l’entesa entre Catalunya i Espanya, va dedicar deu titulars principals de primera pàgina a afers varis. El model de periodisme de la caverna té els seus lectors captius, és obvi, però en realitat fa un mal servei al periodisme, perquè la majoria de titulars són només l’escuma de la cervesa: declaracions, contradeclaracions, enquestes dubtoses i, sobretot, molts “humilla” i “se jacta”. Aquest empatx causa atordiment i distanciació per part del públic no broncofílic, enganxat al xut diari d’indignació. La política acaba sent una mena de Sálvame: una autoficció que xucla tot l’oxigen informatiu.