L’errata contra la màquina

La ciutat peruana d’Arequipa ha acollit un debat d’altura sobre la llengua (espanyola) als mitjans de comunicació. De la molt entretinguda crònica que en fa El País —coorganitzador de l’acte— destaco aquesta frase provocadora de Daniel Pacheco, editor del mitjà colombià La Silla Vacía, quan parla de tolerar les errates: “Potser l’error humà acabarà sent reivindicat en el futur. Serà l’últim senyal que aquell text no va ser produït per una màquina”. Hi estic prou d’acord. Evidentment, tots els qui ens dediquem a ajuntar lletres preferiríem que fossin les que toquen. A vegades, per pressa o per ignorància, no ho aconseguim i la ràbia de saber que aquell text (si és imprès) serà per sempre esguerradet resulta mortificant. Per això els mitjans tenen filtres confiant que una segona o tercera lectura per part d’algú altre, preferentment un professional de la correcció lingüística, poleixi el que es pugui haver escapat. Ara bé, la combinació d’una pressió per la immediatesa creixent i l’aprimament d’estructures derivada de la crisi de la premsa aboca a una proliferació d’errates que molesta. Però no és el que més em preocupa, de l’actual panorama, per molt que embrutin el resultat i el desmereixin. La proliferació de notícies absurdes o l’homogeneïtzació perquè tots estiguem permanentment mirant el que fa el del costat són assumptes més greus. I, fins i tot, si ens cenyim a l’àmbit estrictament lingüístic, l’empobriment de l’escriptura em preocupa deu vegades més que una errata. Tant de bo la IA ens obligui als periodistes a dotar de més caràcter els nostres textos: aquesta és la veritable emancipació de la màquina. 

I, després hi ha l’enveja, esclar, de veure que l’espanyol es posa les piles i aquí falta molt debat al voltant del català als mitjans de comunicació. Quina llengua volem? Com sumem els joves al llenguatge periodístic? Com s’afina l’equilibri entre genuïnitat i obertura a les altres llengües? Haurien de ser qüestions vivíssimes.