Un cafè al dia et separa de ser un gran tenidor
Si ahir parlàvem dels secrets de fireta d’El Español per viure fins als 132 anys –que si dos iogurts, que si tres copetes de vi– avui toca ocupar-se d’un altre subgènere periodístic: el que pregona que amb un petit ajustament hom pot esdevenir un potentat de butxaques fondes. Atenció al titular: “Mago More (54), emprenedor, sobre l’estalvi a Espanya: «Una noia va estar dos anys sense prendre’s un cafè i ara té quinze pisos»”. Ni que els prengués abans en aquests establiments estranyament anomenats “cafè d’especialitat” –on la pompa en el nom es tradueix en uns preus infladíssims per a una tassa d’aigua infusionada– ja es veu que els números no surten. Els 730 cafès d’aquests dos anys haurien de costar cada un 6.164 euros per poder adquirir un immoble de 300.000 euros (i ja tiro baix). Després llegeixes, i el que diu és que la noia en qüestió, que netejava cases, va aconseguir estalviar per pagar l’entrada d’un pis, i que l’immoble costava 50.000 euros. Vaja, que va poder estalviar 1.000 tristos euros en dos anys gràcies a passar el pal de fregar en estat de semisomnolència per manca de cafeïna. A partir d’aquí, la jove es va convertir en emprenedora i, seguint el conte de la lletera del Mago More –que tan aviat treu del barret de copa un conill com quinze pisos– ja deu estar comprant mitja ciutat, a hores d'ara. Bezos i Musk ja tremolen.
L’objectiu d’articles així, esclar, és que ningú reclami que potser caldria pagar 500 euros més anuals a aquesta professional, si això li ha de permetre no ja viure en propietat, sinó posseir un petit imperi immobiliari. És com quan, arran de la crisi, apareixien articles posant de moda coses com el doblemanting, la tàctica infal·lible per estalviar en calefacció, i altres misèries periodístiques similars perquè la precarietat tingués una pàtina cool. No fos cas que se’ns esvalotés el galliner.
