Llei audiovisual rima amb nacionalisme banal

Eliminar un adverbi pot ser una arma ben poderosa. Fixem-nos en aquest titular de portada publicat a El Mundo: "Els nacionalistes exigeixen al govern que Netflix i altres plataformes hagin de produir en català i euskera". I ara afegim-hi un adverbi, de collita pròpia: "Els nacionalistes exigeixen al govern que Netflix i altres plataformes hagin de produir també en català i euskera". Amb només cinc lletres hem aportat la informació fonamental que l'avantprojecte de llei audiovisual força els serveis en streaming a adoptar quotes per al castellà. L'omissió intencionada és l'exemple vivent de l'anomenat nacionalisme banal, consistent en considerar que aquest és un mal que només tenen els altres perquè el teu propi nacionalisme l'exerceixes amb triomfal naturalitat. La crònica del diari, per exemple, obvia que hi ha quotes per al castellà perquè així pot retratar catalans i bascos com uns intervencionistes agressius. I tampoc no diu –ni El Mundo ni cap diari espanyol– que aquesta llei és la transposició d'una directiva europea on s'insta a "respectar" la diversitat lingüística. No interessa, molesta. A l'Abc també es tracta l'assumpte i del català, el basc i el gallec no en diu llengües cooficials sinó "regionals". Tan defensors com són del setantavuitisme i no han assumit les conseqüències de tenir un estat plurinacional. En el fons, no som lluny dels mateixos esbufecs que emeten quan parlen de l'obligació de retolar comerços també en català –l'adverbi, l'adverbi!– ignorant totes les lleis d'etiquetatge i retolació que inclouen exigències per al castellà.

El que traspua, de tot plegat, és una visió folkloritzant per al català: parlar-lo a casa i als aplecs, però no donar-li cap ajuda perquè existeixi en un àmbit col·lectiu de primer ordre com és l'audiovisual. I això també és nacionalisme, espanyol i excloent.