Més humor que no fa riure
Dijous a la nit, La 1 va estrenar Crossobar, un programa d’humor per commemorar el 70è aniversari de la cadena pública. Està produït per El Terrat, i és un format d’esquetxos a l’estil del Polònia en què tots els personatges formen part de l’univers televisiu i cinematogràfic, tant del present com del passat. Es fan paròdies d’El hormiguero, La revuelta i el Late Xou de Marc Giró, de sèries com Valle salvaje, Els Bridgerton, El ministerio del tiempo, Sexe a Nova York i La promesa, i pel·lícules com Pretty woman i Sol a casa. Tenint en compte que apareixen personatges que ja han mort, com Félix Rodríguez de la Fuente i Jesús Hermida, cal deduir que hi ha certa voluntat de connectar amb el sector boomer.
La realització, la producció, l’ambientació i la caracterització dels intèrprets són molt bones. Compta amb un elenc d’actors i actrius especialment dotats per a la comèdia i la imitació. Ara bé, el fet que una part significativa del repertori interpretatiu del Polònia hagi desembarcat a Crossobar genera una sensació estranya. Aquest solapament televisiu transmet una certa voluntat d’apropiar-se del capital còmic del programa de TV3, de xuclar-li l’ànima.
El títol del programa és nefast. Crossobar vol ser un joc de paraules forçadíssim a partir del concepte crossover, l’anglicisme que designa l’encreuament de personatges de sèries diferents dins un mateix univers narratiu. Com que alguns dels protagonistes coincideixen en un bar, que actua com a fil conductor intern, el títol força aquesta combinació terminològica. Però comporta una descodificació lenta que grinyola, resulta decebedora i no acaba de funcionar fonèticament. Aquest fracàs semàntic no és anecdòtic: anticipa el fracàs humorístic del programa sencer.
La televisió és extraordinàriament agraïda per fer-ne paròdia. Té codis reconeixibles i populars, rituals previsibles i un repertori d’excessos que faciliten la sàtira. Precisament per això, desconcerten uns guions tan febles i tan poc reeixits a l’hora de treballar l’esquetx. A Crossobar la paròdia es queda a la superfície. Els guions es concentren en el referent televisiu que es vol caricaturitzar, però no saben construir la història interna. Es confon l’esquetx (que exigeix un recorregut narratiu amb plantejament, desenvolupament i resolució) amb el gag, que ha de ser el detonant de la rialla. Sense relat, el gag queda suspès, no hi ha tensió ni progressió. És com si no acabés de passar res. Els riures enllaunats accentuen el fracàs, perquè subratllen la buidor. És una llàstima, perquè Crossobar disposa dels ingredients necessaris per fer un bon programa, però no sap cuinar-los. Hi ha coneixement del llenguatge però no l’habilitat tècnica per transformar-lo en rialla.