Mesclum d'hipocresies diverses amb les filtracions

Com si es tractés d'un concert de The Cure, el PP ha engegat la màquina de gel sec per generar una fumerola rere la qual difuminar la figura del molt ben untat nòvio d’Isabel Díaz Ayuso. Clamen contra la filtració de les dades, però és només l’intent de moure el focus perquè quan el pes de l’AEAT queia sobre el rival polític bé que esmolaven la forquilla i es posaven el pitet. És un dels preus de la polarització. I afecta dreta i esquerra, perquè la majoria de mitjans no s’han sostret a la tendència a atrinxerar-se (quan no hi han saltat amb alegre entusiasme). Per exemple, Nacho Escolar, a eldiario.es, escrivia en una opinió: “La pregunta pertinent no és qui ho ha filtrat. La pregunta és si la nostra informació és veraç”. En canvi, quan era Juan Carlos Monedero qui seia sobre la graella, aleshores en un tuit s’exclamava: “Monedero ha d’explicar els seus comptes. Però és inquietant l’ús d’informació fiscal per a persecucions polítiques”. 

Evidentment, Nacho Escolar té raó en totes dues afirmacions, que són complementàries. Però el resultat d’orientar la resposta així o aixà segons el color de l’afectat acaba fent que la premsa en conjunt quedi retratada com a indefectiblement esbiaixada, capaç de condemnar amb diferents intensitats depenent de l'afinitat. Heus aquí una primera pedra que jo no llançaria. En tot cas, fer-se els indignats amb les filtracions té un punt d’hipòcrita perquè, al final, són el fuel de bona part del periodisme. Hauríem de ser prou honestos (amb els lectors i amb nosaltres mateixos) per admetre que la majoria de fuites d’informació són interessades i busquen instrumentalitzar-nos. A partir d'aquí, la nostra feina és justament contrastar el que ens arriba, per veure si ha estat manipulat o pretenen intoxicar-nos. I, ja que hi som, tenir fonts a banda i banda dels diferents espectres.