"La millor compra de Google" ja és major d'edat
Així ha evolucionat des del 2007 el sistema operatiu de Google per a mòbils, la plataforma informàtica més utilitzada del món
BarcelonaDimecres passat va fer divuit anys que es va anunciar l'Open Handset Alliance: el 5 de novembre del 2007, 34 operadores de telefonia, fabricants de telèfons i de xips es comprometien a adoptar Android, "la primera plataforma completament oberta per a dispositius mòbils". Aquell comunicat no explicava que Android ja existia des del 2003 –inicialment pensant en càmeres digitals, no en telèfons– ni que Google l'havia comprat el 2005 per uns 50 milions de dòlars, que l’aleshores vicepresident David Lawee anomenaria més tard "la millor compra de Google". Tampoc esmentava que l'anunci arribava 10 mesos després que Steve Jobs presentés l'iPhone.
El primer telèfon amb Android, l'HTC Dream (o T-Mobile G1), no arribaria fins a l'octubre del 2008, gairebé un any després de l'anunci. Mentrestant, al Mobile World Congress de Barcelona del febrer del 2008 –aleshores encara 3GSM– es van firmar els acords reals de l'aliança i vam veure prototipus que funcionaven parcialment: Gmail i Google Maps, i YouTube només la icona.
L'evolució d'un gegant amb noms de postres
En divuit anys, Android ha passat de ser un sistema experimental a dominar tres de cada quatre telèfons del planeta. Les xifres parlen per si soles: 3.600 milions d'usuaris actius, 72,55% de quota del mercat mundial el 2025, 2,06 milions d'aplicacions a la Google Play Store.
Des de l'Android 1.0 del 2008 fins a l'Android 16 d’aquest any, Google ha aplicat una enorme quantitat de canvis: multitasca real (2011), Material Design (2014), permisos en temps d'execució (2015), xifratge a nivell de fitxer (2016), actualitzacions modulars del sistema (2017), mode fosc (2019)...
Google va adoptar una tradició curiosa: batejar cada versió amb noms de llaminadures per ordre alfabètic. Cupcake (1.5, 2009) va portar el primer teclat virtual, Gingerbread (2.3) va dominar durant anys, i el salt qualitatiu va arribar amb Lollipop (5.0, 2014) i Material Design, el llenguatge visual basat en targetes i colors vius que encara avui defineix l'aspecte del sistema. Finalment, Google va abandonar els noms públics de postres: Android 10, 11, 12, 13, 14, 15 i 16 utilitzen xifres, tot i que internament encara tenen cognoms dolços i ja han donat la volta a l’abecedari: l’actual Android 16 es diu Baklava.
Més enllà dels telèfons, Android ha colonitzat tauletes, televisors (270 milions d’aparells amb Android TV el 2024), rellotges intel·ligents (Wear OS ha passat del 4% al 27% de quota gràcies a Samsung) i cotxes (Android Automotive OS està integrat a Volvo, GM, Ford i Honda).
El repte de la fragmentació
Una de les diferències més significatives entre Android i l’iOS d’Apple és la fragmentació del sistema. Mentre que el 47% dels usuaris d'iPhone actualitzen a la nova versió del sistema operatiu poques setmanes després del llançament, actualment només una quarta part dels dispositius Android funcionen amb la versió més recent. Això significa que hi ha milions de telèfons amb versions d'Android de fa dos, tres o fins i tot cinc anys, cadascuna amb capacitats diferents.
Per als desenvolupadors d'aplicacions, això representa un maldecap considerable: han de dissenyar i provar les seves aplis perquè funcionin en desenes de versions diferents d'Android, amb configuracions de pantalla dispars, processadors diversos i fabricants que modifiquen el sistema amb capes pròpies. La fragmentació també complica les actualitzacions de seguretat i l'adopció de noves funcionalitats. Google ha intentat mitigar el problema, però el fet és que la diversitat del mercat Android fa impossible replicar la uniformitat de l'ecosistema d'Apple.
Les dues cares d'Android
A més, en realitat hi ha dos sistemes Android: AOSP (Android Open Source Project) i l'"Android" que coneixen la majoria d'usuaris. AOSP és el codi obert que es pot descarregar i compilar lliurement. El problema? Que sense els anomenats serveis mòbils de Google Play (GMS, per les sigles en anglès) és limitat: no inclou botiga d'aplicacions, notificacions push, ni serveis de localització fiables.
Sobre aquesta base de codi obert, Google ha construït el seu sistema de control. Els fabricants de telèfons han de signar el Mobile Application Distribution Agreement (MADA) i passar mesos d’homologacions. Han de preinstal·lar Chrome, Gmail, Google Maps i YouTube en posicions destacades, i Google com a cercador per omissió. A canvi, obtenen accés als GMS, sense els quals moltes aplicacions populars no funcionen correctament.
Google no cobra llicència per Android (excepte a Europa, des de la multa de l’any 2018), però obté beneficis amb la comissió del 15-30% que cobra a la Play Store, amb la publicitat i amb les dades dels usuaris. A més, aquest mes de març es va saber que Google traslladarà tot el desenvolupament d'Android a branques internes privades, fet que limitarà la transparència del procés de desenvolupament d’AOSP.
Més enllà de Google
Hi ha variants d'Android que intenten recuperar autonomia. LineageOS, hereu de CyanogenMod, té 4,5 milions d'usuaris actius i és compatible amb 196 models de telèfon, i els allarga la vida més enllà del que els fabricants consideren rendible. /e/OS, creat pel fundador de Mandrake Linux, elimina completament els serveis de Google i ofereix alternativa de núvol pròpia. GrapheneOS és una altra opció centrada en la privadesa, tot i que limitada als mòbils Pixel de Google, de pes testimonial al mercat: irònicament, per fugir del control del gegant digital cal comprar-li un telèfon.
La Xina és un món a banda. MIUI (Xiaomi), ColorOS (Oppo), EMUI (Huawei) i FlymeOS (Meizu) són variants d’AOSP que han crescut en un mercat en el qual Google no està present des del 2010. Amb el 76% de quota total a la Xina, però un 0% de serveis de Google, aquestes versions demostren que Android pot funcionar sense el gegant de les cerques. Huawei, després de la prohibició dels EUA el 2019, ha creat fins i tot HarmonyOS Next: un sistema independent amb un 17% de quota a la Xina i nucli propi que ja no deriva d'AOSP.
Divuit anys després: èxit amb matisos
Android ha aconseguit una cosa extraordinària: ser al mateix temps el sistema més utilitzat del món i el més fragmentat, el més "obert" pel que fa al codi i el més integrat en l'ecosistema de serveis d'una sola empresa. Els 3.600 milions de persones que el fan servir gaudeixen d'un sistema potent, flexible i present en dispositius de tots els preus, des de menys de 100 euros fins als ultraprèmium de més de 2.000 euros.
De l’anunci de l'Open Handset Alliance del 5 de novembre de 2007 als 270 milions de televisors Android de 2024, la trajectòria ha estat clara: Google ha conquerit el mercat dels mòbils sense vendre'n directament. Cada Samsung, Xiaomi o OnePlus que es ven introdueix l'ecosistema de Google a la butxaca dels usuaris. Allò que va començar com una reacció de pànic de la indústria davant l'iPhone, s'ha convertit en el sistema operatiu que defineix l'experiència mòbil per a tres de cada quatre humans connectats.
La pregunta és si aquest model –codi obert, però serveis tancats; diversitat de fabricants, però control centralitzat de l'ecosistema– és realment el millor de dos mons o simplement una nova forma de monopoli amb un excel·lent màrqueting. Divuit anys després, Android continua sent contradictori: lliure i controlat alhora; democràcia en l'accés, però oligopoli en la pràctica; obert en el codi, però tancat on realment importa.