Actriu i cantant del grup Marlango, Leonor Watling ha estat cuinant diversos projectes, alguns dels quals comencen a caminar ja entre el públic. És el cas de la segona temporada –i final– de Nasdrovia, una comèdia negra produïda per The MediaPro Studio sobre una parella d'advocats que, volent canviar de vida, acaba embolicada a la màfia russa molt més enllà del que resulta recomanable. Els sis capítols ja estan disponibles a Movistar+.
La segona temporada de Nasdrovia és clarament més fosca que la primera. Com ha afectat això el teu personatge?
— Ella segueix sent l'Edurne i l'equip teníem clar com era. És algú que vol trencar amb tot i que està marcada per l'inconformisme. Però els fets de la primera temporada l'han afectat molt. Està deprimida per la seva dependència de la màfia russa i tot plegat és més difícil de gestionar. Ara, continua sent superba, perquè creu que pot fer el que vulgui.
I tu? Has tingut mai la temptació de deixar-ho tot i fer un gir de 180 graus?
— Sí, i tant. De seguida m'avorreixo, així que penso: "I si munto una granja? O una papereria?" O mil coses diferents. Crec que és justament per això que soc actriu: com que no puc fer cap d'aquestes coses... les interpreto. A veure, al final ningú fa una sola cosa a la vida. I jo mateixa canto i interpreto. Tot i que és cert que són dues coses amb un tret en comú: totes dues requereixen públic.
La coincidència de l'estrena de la segona temporada amb la invasió d'Ucraïna pot afectar?
— Ostres, és que és tot tan fort... i terrible. És increïble. De fet, amb aquest tema he de sortir de la realitat perquè la realitat em supera. I, sobre la sèrie, espero que serveixi d'alleujament. Que faci riure a l'espectador i fer-li pensar, ni que sigui una estona, en una altra cosa.
Però tot i que continuï sent comèdia, justament els personatges estan en un moment més delicat.
— Sí, la temporada arrenca just on ens havíem quedat. Aquesta història la vam començar amb un to més frívol, d'aquella parella que creia tenir-ho tot controlat. Però la temporada acabava amb els personatges perduts i absolutament en xoc. A partir d'aquí, l'Edurne intenta trencar amb tot i recuperar el control de la seva vida, mentre que el Julián adopta una posició més conservadora i descobreix que no està del tot incòmode amb la seva nova vida enmig de la màfia.
La història acaba aquí, després de només dues temporades. L'hauries fet seguir més?
— Jo en faria quinze temporades! Pensa que treballar amb l'equip de Nasdrovia ha sigut un somni. Tant pels companys de repartiment com per l'equip tècnic. Però la cosa important és que les dues temporades sempre s'han tancat molt bé.
El lema d'aquesta temporada és "A vegades, amb sobreviure ja n'hi ha prou". Penso que sèries recents com Ted Lasso i After life juguen també aquesta carta de lloar l'empat...
— Hi ha alguna cosa d'això en aquests temps que ens ha tocat viure. Tot això que ens està passant... el color de la vida ha canviat, per dir-ho d'alguna manera. I, esclar, en aquesta temporada de la sèrie passen coses estranyíssimes, però és que la més estranya de totes és que hi ha hagut una pandèmia mundial. Els creadors han sigut molt bons traduint l'energia que hi ha al voltant, i posant-la en context. Em fa pensar en els germans Coen: com són capaços de crear una comèdia negra esbojarrada que sigui, al mateix temps, molt realista.
Ara fa vint anys que Hable con ella va suposar un trampolí per a la teva carrera. Però últimament has fet més televisió que cinema. Enyores la pantalla gran?
— És veritat que hi ha molta producció en plataformes, i que efectivament aquesta balança entre televisió i cinema s'inclina cap a un platet o altre depenent dels papers i projectes que em van oferint. Ara, per exemple, tinc pendent d'estrena una pel·lícula dirigida per Félix Viscarret, que feia temps que teníem rodada. Està basada en la novel·la de Juan José Millás Desde la sombra i és una joieta. Una pel·lícula molt delicada, que m'ha permès treballar amb Paco León, com a protagonista. No puc explicar-ne gaires coses, però va d'un home que es tanca en un armari i acaba a casa d'una família, sent testimoni de la seva vida. En tot cas, no m'importa gaire el format, tornant a la pregunta. Dels llibres m'interessen les històries, no si són de tapa dura o tova.
Però, sovint, al darrere hi ha dues maneres molt diferents de treballar.
— Nasdrovia o La templanza, per com estan rodades, es podrien ben bé haver fet en cinema. La cosa important és el projecte. I és diferent una sèrie per a la televisió en obert que per a una plataforma. Una cosa estimulant, amb les sèries, és que tu firmes per unes quantes temporades i, a partir d'aquí, vas aprenent el personatge sobre la marxa, amb guions que et van arribant. Ho construeixes en directe i a partir de la mirada col·lectiva, perquè sovint treballes amb més d'un director. Això no vol dir que no faci mai una sèrie tipus S'ha escrit un crim, eh? Només que els projectes que m'atrauen són els que tenen autoria.
"A les plataformes hi ha moltes coses per veure, però potser són coses que no et deixen res". La frase és teva. Què t'agradaria que deixés, Nasdrovia?
— Em sobrepassa l'oferta de sèries i no tinc pressa per veure-les. Un dia em vaig adonar que m'asseia al sofà per la pressió de veure les coses que se suposava que havia de mirar. Vaig pensar que no era la manera: que ho veuria tot quan m'anés bé. Al final, qualsevol estrena imprescindible continua disponible al catàleg una setmana després. Estem consumint sèries amb massa urgència, com en els temps en què o la veies aleshores o se t'escapava. Hi ha coses meravelloses que no caduquen.
Què has estat veient, últimament?
— Com a públic he estat veient... [dubta molt]
Si és Pasión de gavilanes, ho pots admetre.
— Hahaha: no, no. Però no ho descarto, eh? Diria Endeavour, de les que miro ara. Però, vaja, que no soc cap referent.
Més enllà del cinema i la televisió, has sigut la veu que ha llegit els audiollibres dels set volums de la saga Harry Potter.
— Ha sigut un projecte increïble! Vam trigar molt més del que pensàvem perquè ens va enxampar pel mig la pandèmia. Admeto que vaig entrar amb molt desconeixement sobre què era ben bé aquest treball, però gràcies a la directora Gloria Tarridas i al tècnic Adrián Velasco vam poder fer una feina monumental. És el treball més dur que he fet mai, físicament i mentalment. Has d'estar molt concentrat i cuidar-te molt la veu durant molts dies. En aquest món interpretatiu nostre, estàs molt condicionat pels centímetres que tens de coll o la forma del paladar. Coses diminutes poden marcar molt el teu dia a dia. Vaig entrar-hi dient: "Ei, farem sis hores cada dia". I la directora em va dir: "Ni de conya, que en dos mesos et quedaràs sense veu". Al final, els sis mesos previstos es van convertir en nou!
Coneixies els llibres d'abans?
— N'havia llegit dos dels llibres i vist totes les pel·lis. Així que formar part del món de Harry Potter, ni que sigui tangencialment, ha sigut com un honor.
De quina casa ets?
— No sé... Hufflepuff m'agrada molt. Però, esclar, ¿com no ser de Griffindor?