Tenir molta cara amb els cara a cara

Els debats electorals són una eina que gestionen els polítics i els partits sense tenir en compte l’interès general. En els darrers temps, pactar que la ciutadania pugui veure la dialèctica i confrontació d’idees i estils s’ha convertit en un intercanvi estrany de reptes, contrapropostes i excuses, pensat més per intentar deixar l’altre malament que no pas per celebrar una àgora pública que permeti decantar el vot dels indecisos. És obvi que en un Estat on concorren prop de deu partits amb capacitat de decantar la balança de la governabilitat no se celebraran sis cara a cara. Però l’anunci permet a El País, des de la proximitat amb el PSOE, titular: “Sánchez desafia Feijóo a sis debats cara a cara i el PP els rebutja”. El president espanyol no ha hagut ni d’engegar el micròfon que ja ha guanyat el debat per incompareixença covarda del rival, segons la portada. A La Razón, esclar, amaguen la negativa de Feijóo: “Sánchez gira al bipartidisme amb l'oferta de sis debats”. Fa gràcia que el diari de Planeta ara sembli escandalitzat amb aquesta maniobra –insistim: performativa– bipartidista: és el rotatiu que més somia amb els dolços temps de l’alternança tranquil·la entre el PSOE i el PP. L’Abc, mentrestant, intenta que la proposta de Sánchez li torni al cap com un bumerang: “Sánchez menysté els seus socis i desafia Feijóo a sis cara a cara que ell va rebutjar el 2019”. ¿Qui és el covard, ara, eh? Tot plegat, entreteniment de poca proteïna, que només viurà efímerament en el món dels titulars de la premsa més polititzada.

Àlbum de titulars

“Murcia se quita la boina y agarra a Inglaterra del nabo (un plan maestro con fisuras)”. Recuperat de fa algunes setmanes a El Confidencial. El pla no tenia fissures. El titular, sí.