Mor José Félix Pons, locutor del primer partit de futbol en català a la televisió
El periodista, que tenia 80 anys, va ser també dels primers a especialitzar-se en bàsquet
Barcelona.Sense desmerèixer els tres gols a zero dels blaugranes, el partit d'anada dels quarts de final de la Recopa -que enfrontava a Leipzig el Barça amb el Lokomotive- ha passat a la història sobretot per un factor extraesportiu: era la primera vegada que el futbol, a la televisió, parlava català. La veu de la retransmissió era la de José Félix Pons, una veu que ahir es va apagar definitivament, als 80 anys.
Nascut a l'Hospitalet de Llobregat l'any 1932, Pons va ser un pioner ja a la ràdio. En uns temps en què el tòtem era Matías Prats i les seves narracions merament descriptives -X passa a Y, Y corre per la banda-, ell va revolucionar l'estil: la narració seguia sent el tronc de la transmissió (la televisió tot just era un mitjà incipient: calia descriure el partit per ajudar a visualitzar-lo), però la locució es complementava amb comentaris tècnics i històries paral·leles, des de l'estat de la gespa fins a, quan se sortia a l'estranger, anècdotes de tall tan social com permetia la censura de l'època.
El moment de més fama li va arribar entre el 1973 i el 1980, com a presentador del programa Polideportivo . Entre les joves col·laboradores que es van forjar en aquest espai hi havia les també catalanes Olga Viza i Mercedes Milá.
Un partit per a la història
I així arriba el març del 1982. Ha passat només un any des del cop d'estat. TV3 encara no existeix i la premsa barcelonina fa pressió perquè TVE ofereixi futbol en català. Arriba la llum verda: hi ha poc temps, però, per poder preparar res.
En aquell partit, acompanyava Pons un jove Josep Maria Casanovas, actual conseller delegat de l' Sport . "Va ser èpic, viatjar en uns temps com aquells a l'Alemanya de l'Est. Jo vaig volar a Berlín i, al Checkpoint Charlie no sabia si dir que era periodista o no", rememora. "Ja a Leipzig, vam tenir un dia per preparar la retransmissió. Vam parlar de quin vocabulari faríem servir, per exemple".
Per Casanovas, "Pons forma part d'una generació de pioners que van fer avançar el mitjà". Una generació dura, segons recorda: "Ell sempre em deia «No et queixis!» quan jo protestava perquè els viatges eren llargs i trigaves un dia i mig a arribar, o perquè les cabines dels estadis per als periodistes justejaven per tot arreu".
Quan va haver d'abandonar RTVE perquè li havia arribat l'hora de jubilar-se va trobar la manera de seguir en actiu: prestar la seva veu -sorprenentment neta a pesar de ser un fumador empedreït- a un bon nombre de pel·lícules en qualitat de doblador. I una certa justícia poètica cinèfila va fer que pogués continuar sent locutor fins i tot un cop ja retirat: és seva la veu que emergeix d'una ràdio de galena a Radio Days , de Woody Allen. També és seva la locució dels terribles combats de boxa de Jack La Motta, encarnat per Robert De Niro a Toro Salvatge , de Martin Scorsese. El locutor esportiu reconvertit en actor de doblatge especialitzat a interpretar locutors esportius. Un cercle perfecte que des d'ahir gira ja per sempre en la memòria de cinèfils i aficionats a l'esport.
