‘El Mundo’ descobreix que parlem català per molestar

Un dels secrets més ben guardats de la catalanitat ha quedat al descobert i ha estat El Mundo, amb la seva sagacitat habitual, qui l’ha exposat al món. El diari informava de la normalització de les llengües cooficials al Congrés i escrivia aquest impactant subtítol: “ERC, Junts i Bildu celebren eufòrics que els diputats espanyols hagin de comunicar-se amb orelleres”. Fixem-nos que, per al rotatiu, la satisfacció no es deu al fet que puguin parlar en la seva llengua materna, o pel valor simbòlic que la Cambra passi a recollir la diversitat lingüística de l’Estat. No, l’alegria –l’eufòria!– és perquè “els diputats espanyols hagin de comunicar-se amb orelleres”. L'únic goig català possible és la pena dels altres, el dolor insofrible d’haver-se d’introduir una peça de plàstic en el conducte auditiu.

“Fita de l’independentisme en imposar la discòrdia lingüística”, diu el titular de portada. Val la pena constatar com es relaciona diversitat lingüística i conflicte. Quina és, exactament, la discòrdia? ¿No era una imposició obligar tothom a parlar en castellà? Hi ha ben bé una obsessió malaltissa per situar el castellà per sobre del català, el gallec o l’èuscar i un etern menyspreu a la riquesa que suposen. “Com si l’espanyol fos patrimoni de la dreta”, es lamenta el sotsdirector d’El Mundo, Jorge Bustos, i ho fa el mateix dia que el diari es llança en tromba contra Borja Sémper, del PP, per haver-se atrevit a pronunciar unes frases en llengua basca. L’Abc comparteix la mateixa visió centralista: “El castellà deixa de ser la llengua de tots al Congrés”, denuncia el seu titular de portada. Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano, que deia aquell. No es referia al Congrés.