El Nutriscore de la IA, per a quan?

El sistema Nutriscore –en els iogurts, en els pots d’hummus, en els Bollycaos– té múltiples deficiències, però dona una idea visual ràpida sobre si aquell producte que sostens davant dels lineals del súper és més o menys nutritiu. Ara, el britànic i progressista Institute for Public Policy Research proposa que els sistemes d’intel·ligència artificial incloguin en les seves respostes una classificació anàloga, en la qual l’usuari sàpiga si la informació que se li subministra prové de fonts saludables, com articles científics revisats per parells o mitjans acreditats, o bé de procedències més greixoses, com pseudomitjans o fòrums sense revisió de cap autoritat en la matèria.

Em sembla una mesura oportuna. Primer, perquè a diferència del menjar, en què tothom té més clar que la coliflor supera les galetes Oreo en valor nutritiu, en el cas de la informació no hi ha prou alfabetització mediàtica per distingir fàcilment la proteïna del colesterol dolent. Però hi ha un benefici més gran. L'adopció d’aquesta classificació obligaria, a més, a ser més explícit amb les fonts, que és l’altre gran problema de les IA: volen anar infusionant la idea que la informació és un cabal indiferenciat i gratuït que emana màgicament del no-res digital. De fet, l’Institute no només demana el Nutriscore, sinó que també exigeix compensacions per als editors. Al final, freguen la pirateria, si es roba la matèria primera sense contraprestació clara. Ara bé, per raonable que em sembli, crec que la pretensió no arribarà a bon port perquè comportaria assumir que una part considerable de les respostes de la IA s’elaboren amb material de dubtosa procedència. Vaja, que té més “E-” que la pitjor brioixeria industrial. Ves que Google, que és l’altre gran amenaçat per la IA, no acabi baixant del burro i pactant de debò amb els editors per fer front comú.