Pablo Motos i el preu de les persones
Una de les noves col·laboradores de El hormiguero és Marta Jiménez, una experta en esports de risc. Exhibeix amb certa periodicitat situacions de perill extrem on posa al límit la seva vida. Ha fet pònting sobre una piscina de plàstic improvisada. Ha saltat al buit esperant que una pedra a l’altre extrem de la corda frenés l’impacte contra el terra. I aquest dimecres va saltar des d’una alçada de dotze metres sobre desenes de capses de cartró buides. En la culminació de la proesa es va produir un ensurt. No podien treure la noia d’entremig de la pila de capses rebentades. Va quedar clavada cap per avall, enfonsada sota una pila de cartró aixafat. Els ajudants l’estiraven per les cames, com si fos un ninot, mentre se sentia la veu de la noia: “¡No puedo salir!” L’experiment l'havien modificat després d’anul·lar una altra prova. Inicialment la volien fer saltar des de dalt d’una motocicleta. Pablo Motos va explicar que en l’assaig previ ella s’havia clavat el manillar al pit i havia perdut la respiració. També van ensenyar a l’audiència algunes fotografies dels hematomes provocats per l’accident. Això no és nou a El hormiguero. Fa anys, en els inicis del programa, era el mateix Pablo Motos qui assumia el risc extrem, i es van produir alguns accidents en directe. Assolida la fama i l’èxit, ell delega el perill en nous empleats.
El risc, sobretot el que atempta contra la integritat personal o fins i tot la vida, és un dels factors més hipnòtics que hi ha a la televisió. L’espectador no pot apartar la mirada de la pantalla, en un acte morbós que l’aproxima a contemplar el dolor o la mort en directe. Que el programa hagi escollit una dona per a aquesta missió denota la voluntat d’accentuar la sensació de perill. En comptes de la figura d’un especialista masculí, que tradicionalment simbolitzaria la destresa, s’escull una dona perquè l’estereotip televisiu porta l’espectador a associar-la amb la vulnerabilitat. És una estratègia per potenciar la sensació de temeritat en l’espectador.
Aquest tipus d’experiments delaten els valors del programa. Persones al servei de l’espectacle. Ja passava quan El hormiguero utilitzava noies xineses per humiliar-les amb jocs vinculats al llenguatge. Els col·laboradors, sobretot els anònims, són titelles al servei de l’espectacle. Cal escollir els que estan disposats a fer qualsevol cosa per participar. I aquí entra en joc la mentalitat del col·laborador que arrisca la vida: fins a quin punt la necessitat de feina, la repercussió mediàtica o la pressa del directe li permeten calibrar amb encert les mesures de seguretat? A Free solo (Oscar al millor documental el 2019) l’escalador Alex Honnold parlava de com la presència de càmeres podia influir negativament en la presa de decisions mentre la seva vida penjava d’una gegantina roca vertical.
L’egòlatra Pablo Motos, convertit en petit emperador mediàtic, ha portat a l’extrem la instrumentalització de l’ésser humà. Una manera de dir-nos que la vida dels altres no val res si és en el seu benefici.
