El periodista instructor del cas

Qui ho diu que no existeix la màquina del moviment perpetu? A Espanya n’hi ha un exemplar: es tracta del ventilador de la merda, i la seva fabulosa retroalimentació es basa en el següent principi. Primer, uns mitjans publiquen tot d’articles amb femta diversa. És important que tot sigui impossible de contrastar, amb insinuacions de fonts opaques o anònimes. A partir d’aquí, un jutge de la corda s’agafa a l’assumpte i cita en la seva instrucció aquests mateixos articles, que no són fruit d’investigacions policials sinó torsions de la realitat a conveniència. Esclar, els mitjans celebren que la cosa entri en via judicial i omplen de nou notícies en què expliquen el mateix escàndol que ells mateixos han promogut. I així es crea un cercle exquisidament virtuós que esquitxa i esquitxa l’objectiu a abatre molt abans que s’hagi substanciat si realment s’ha produït cap conducta delictiva.

En el cas concret de la denúncia de Manos Limpias contra la dona de Pedro Sánchez, el compendi de notícies citades és de pel·lícula italiana. La més delirant és la que indica que li havien donat una subvenció però que el govern ho ocultava. Es basaven en un registre de la Base de Dades Nacional de Subvencions de l’Estat en què, efectivament, apareixia el seu nom i un DNI parcialment anonimitzat. Però és que es tracta d’una altra Begoña Gómez Fernández, que regenta un parador a Cantàbria. I a qui, per cert, van denegar l’ajut. Altres notícies esmentades en l’escrit de denúncia no són tan grolleres, però generen dubtes seriosos sobre la seva solidesa. Els periodistes no som policies, ni jutges. Hem de descriure fets, ajustats a la realitat i presentats de manera honesta i rigorosa. Però, cada cop més, la crosta judicial fa servir determinats mitjans com a crossa sobre la qual recolzar-se per recórrer el seu lamentable camí amb destinació a l’anomalia democràtica.