Pinso per a l’Organització Mundial Cunyadista

Ens diu la Real Academia Española que la paraula dispendio vol dir “gasto, por lo general excesivo e innecesario” i, en una altra accepció, “uso o empleo excesivo de hacienda, tiempo o cualquier caudal”. Com a sinònims, ens proposa derroche i despilfarro, dues paraules que cap català pot sentir ja sense exclamar ¡autonómico!, talment un gos de Pavlov, de tantes vegades com la premsa de Madrid ho ha disparat com a binomi indissoluble. “El dispendi de Sánchez amb els Mossos: 2.600 milions d’euros i un 20% més d’agents”, titula El Mundo, i predisposa el lector –que difícilment sabrà quant costa cobrir les necessitats pendents– a pensar que segur que són massa. El mateix diari que després s’exclama de la delinqüència a Barcelona (“la ciutat dels 400 delictes al dia”, en van dir) arrufa el nas i exclama ara ¡dispendio, dispendio! quan se li intenta posar remei. El problema, esclar, no és la cobertura policial, sinó que es doti els Mossos (“etern objecte de politització del nacionalisme”) i no els cossos estatals. Suposo que algun dia el diari descobrirà que, quan hi ha una competència transferida, això ha de comportar-ne un finançament: serà tota una epifania, riu-te’n tu de la de Reis.

La peça inclou els clàssics greuges de sindicats policials espanyols denunciant que cobren menys. Mai parlen, en canvi, de poder adquisitiu: preu mitjà d’un lloguer a Càceres, 642 euros mensuals. Amb tot plegat, no és d’estranyar que els comentaris de la notícia siguin un reguitzell de perles catalanòfobes. Els titulars interpretatius tenen sentit, en un món en què la immediatesa obliga a anar de seguida un pas més enllà dels fets. Però són també una lamentable eina de cunyadització de la societat. Que els dinars multitudinaris de Nadal –i les sobretaules– els siguin lleus, benvolguts lectors.