La propaganda ridícula i victimista dels antidisturbis

És possible que recordeu la sèrie Antidisturbios, un drama policíac de Movistar+ que s’endinsava en les misèries professionals i domèstiques d’un grup d’homes de les unitats d’intervenció de la policia espanyola (UIP). Al darrer minut de l’últim capítol, els protagonistes arribaven a Barcelona per sufocar les protestes contra la sentència del Procés. Un dels personatges alliçonava un company debutant: “Tranquilo, esto es como todo. Le metes un poquito de firmeza y un poquito de cabeza. Y si le metes un poquito de chulería... ya lo tienes”. La realitat, però, va ser menys èpica.

La plataforma Filmin acaba d’estrenar Ícaro: la semana en llamas, un documental que es recrea en el drama policial viscut pels agents de la UIP que van participar en aquella operació. L’èpica musical i l’enorme bandera espanyola t’avisen, només començar, que és un documental de part. Tot i això, amb la plena consciència que el que veureu és pura propaganda, val la pena que el veieu. Amb una mirada crítica se’n poden extreure conclusions interessants. La penombra amb què es graven els policies davant la càmera pretén accentuar el dramatisme narratiu i l’heroïcitat física que representen. L’emocionalitat musical és tan òbvia que fa riure. Però hi ha imatges magnífiques que mostren les reivindicacions i les protestes per la sentència com no ho havíem vist fins ara. Les de l’aeroport, les d’Urquinaona i les de l’interior dels furgons són impressionants. El documental té accés a les càmeres que els policies duien al pit i recuperen els àudios de les comunicacions entre ells. Comprovareu les seves reaccions i, sobretot, tindreu accés a un melodrama policial inaudit. Sereu testimonis de seqüències on els antidisturbis semblen l’exèrcit de Pancho Villa. Més que cossos d’elit implacables preparats per enfrontar-se a situacions difícils, veureu un grapat d’homes admetent la seva inoperància, plorant i recordant la por. Així com els documentals dels cossos d’elit de l’exèrcit nord-americà tenen narratives de poder i control on presumeixen de la seva perícia i força, a Ícaro: la semana en llamas és fins i tot còmic el seu victimisme. Hi ha moments que sembla una paròdia del Polònia. A la realitat, ni firmeza, ni cabeza ni chulería. Però sí molta desesperació. “Nuestra munición no es infinita. La suya sí”, “Si pinchábamos ahí, saldríamos en los libros de historia”, “Cuando hay una guerra, el enemigo busca bajas”, “El objetivo éramos nosotros, no la protesta. Había odio”. Mantenen la retòrica grandiloqüent que ja vam sentir en les declaracions policials durant el judici del Procés. L’èpica és tan barata i tan ridícula que evidencia les deficiències narratives del punt de vista. El que provoca estupefacció no és la propaganda (que ja ens la coneixem), és la manera com presenten la policia com un cos desposseït del seu poder coercitiu. Ícaro: la semana en llamas és un documental que fa venir ganes de tornar a sortir al carrer. Pel que diuen aquests policies, potser sí que teníem la independència a tocar.