Els secrets del 'We are the world'
Aquesta setmana ha fet 39 anys que es va gravar We are the world, aquella cançó que els principals artistes del pop i el rock dels anys vuitanta van cantar per conscienciar i recaptar fons contra la gana al que aleshores anomenàvem el tercer món. USA for Africa va ser una iniciativa del cantant i activista Harry Belafonte, inspirada per una idea semblant que havia dut a terme Bob Geldof amb Live Aid. La cançó la van composar Lionel Richie i Michael Jackson i el director de tot el procés de gravació va ser el productor Quincy Jones. Hi van participar cantants com Stevie Wonder, Tina Turner, Kenny Rogers, Billy Joel, Diana Ross, Bruce Springsteen, Bob Dylan, Cindy Lauper i un llarg etcètera. Fins a quaranta-set veus de famosos entre els solistes i el cor. Ara, Netflix acaba d’estrenar La gran noche del pop, un documental d’una hora i mitja de durada que ens explica els secrets d’aquella gravació. Un divertit Lionel Richie es converteix en l’eix vertebrador de la història i alguns dels cantants, tècnics i col·laboradors d’aquella iniciativa s’hi van afegint recordant anècdotes, impressions i algunes interioritats d’aquella jornada, que es va allargar una nit sencera. We are the world es va començar a gravar al vespre i es va enllestir a les vuit del matí. Una única trobada col·lectiva, on els mànagers i els assistents tenien l’entrada prohibida. Les estrelles soles, tancades en un estudi de gravació, gestionaven ells mateixos els seus egos i inseguretats.
El primer terç del documental explica com va néixer la idea i el procés d’organització. També la composició de la cançó, els arranjaments vocals i, el més delicat, la selecció i l’ordre dels solistes. La part més divertida, però, arrenca amb l’inici de la gravació, després de la celebració de la gala dels American Music Awards, el 28 de gener del 1985. A partir del moment que cadascuna d’aquelles estrelles arribava als estudis i començava a interactuar amb la resta de col·legues el documental creix. Aquella nit, un equip de càmeres enregistrava tot el que passava per tal de preparar-ne el vídeo que sempre hem vist. Ara, però, el brut de tot aquell material serveix per reconstruir la història posant la lupa als petits detalls. Apareixen les tensions, els obstacles, els problemes de so i les bromes entre ells. Alguns recorden situacions incòmodes o anècdotes divertides.
La gran noche del pop no necessita gaires filigranes a nivell audiovisual per seduir ràpidament a l’espectador. La fascinació per veure junts tots els artistes t’atrapa de seguida i, a més, provoca un efecte nostàlgic immediat. We are the world, més enllà del poder per estovar-nos i fer emergir la bondat que portem dins, ens transporta a una altra època, no només musical sinó també emocional. I el documental, que te’l mires amb un somriure constant, té la capacitat de retornar-nos a la nostra joventut, quan encara ens podíem creure el que diu la lletra de la cançó i que podíem salvar el món.
