El segrest de Quini es torna sèrie tragicòmica a ‘Por cien millones’

BarcelonaEl tòpic diu que la comèdia és igual a tragèdia més temps i aquest dijous Movistar+ ho posarà a prova amb l’estrena d’una sèrie que recrea un dels fets que van encongir l’ànim del país durant quasi un mes: el rapte del jugador Enrique Castro, àlies Quini. Corria l’any 1981 i grups com ETA o els Grapo recorrien als segrestos ràpids com a forma de finançar-se. Però el cas del futbolista s’allunyava d’aquest esquema, ja que els captors eren un trio de persones sense experiència prèvia en el crim, ofegats pels deutes i que no van preveure totes les complicacions –a banda de les legals– que comportaria la seva acció. Por cien millones reviu el cas, però des del punt de vista d’aquests antiherois, als quals els creadors apliquen una mirada compassiva.

Al darrere de la sèrie hi ha Nacho G. Velilla, que ha destacat per una carrera dedicada a l’humor costumista i els personatges populars, amb obres com Que se mueran los feos, Aída o 7 vidas. Per recuperar aquells fets, ha comptat amb Raúl Arévalo, Vito Sanz i Gabriel Guevara perquè interpretin els tres segrestadors i Agustín Otón en el paper de Quini, el pitxitxi d’aquella Lliga que va ser seleccionat com a víctima per la mala fortuna d’aparèixer en una revista del cor que fullejaven els delinqüents.

L’acció es condensa en tres episodis de 50 minuts. El primer se centra en conèixer les magres circumstàncies de vida dels raptors i la preparació maldestra d’un cop que clarament superava les seves capacitats, tot i que el seu amateurisme va despistar la policia durant gairebé un mes. El segon capítol narra aquests dies de captiveri i les dificultats de mantenir una persona tancada en un forat practicat al taller del sogre d’un dels autors del segrest. L’episodi final mostra el judici, durant el qual Quini va renunciar a les indemnitzacions fixades pel jutge i va perdonar el trio protagonista, que igualment va rebre una sentència de deu anys de presó per a cadascun, a partir de les accions penals empreses pel club.

Velilla es fixa, sobretot, en l'Alfonso, el Raúl i el Salva, tres homes a l'atur que busquen sortir d'una situació econòmica desesperada i descobreixen dues coses: que la vida no és com a les pel·lícules i que ser dolent, quan un és de bona naturalesa, no és tan fàcil com sembla. Els creadors de la sèrie no glorifiquen pas les accions dels segrestadors, però sí que hi apliquen una mirada tragicòmica aprofitant la distància del temps. Els esforços que fan, clarament per sobre de les seves possibilitats, són un dels motors de la part còmica de la sèrie. En una de les escenes, per exemple, es mostren incapaços d’arrencar el cotxe de l’astre futbolístic un cop el capturen a la sortida de casa, perquè no han vist mai com funciona un canvi de marxes automàtic.

La manca d’esperances en una Espanya on la inflació se situava en el 14% i la taxa d’atur era de l’11,2% és present no només en les motivacions del trio protagonista, sinó en la resta dels personatges que els acompanyen, especialment les famílies, alienes a la decisió que havien pres els segrestadors per sortir del forat. Velilla retrata escenes quotidianes que no tenen res a veure amb la trama familiar, amb gran profusió de tòpics costumistes i fraseologia de personatges quasi lumpen, per mostrar com l’Espanya de l’època era un país a mig fer, plena de gent que estava quedant enrere.

Hi ha, també, un retrat de l’època. El segrest es va produir tan sols una setmana després del cop d’estat d’Antonio Tejero del 23-F. La democràcia no estava assentada i Por cien millones retrata també el segrest com a part de la desorientació global que es vivia a l’època. El títol fa referència a la quantitat de diners que demanaven els segrestadors, molt superior a l’exigida en els segrestos de motivació política del moment. Amb el que no comptaven, per pura ignorància segons la visió de la sèrie, és en les conseqüències que tindria segrestar una persona gens anònima i estimadíssima com el carismàtic Quini, que liderava l’equip com a màxim anotador d’una Lliga que semblava segura però que el Barça va acabar perdent quan el club es va desestabilitzar amb el cas.

Com resulta habitual en aquestes recreacions, els responsables de la sèrie recorden que s’han pres llicències històriques per arrodonir les trames i dramatitzar algunes situacions. Els noms dels segrestadors, que no van tornar a delinquir, han estat alterats. Amb tot, algunes de les localitzacions són reals, incloent-hi el taller on efectivament Quini va estar retingut aquells vint-i-quatre dies i va desenvolupar una relació d'una certa empatia –o síndrome d’Estocolm– amb els segrestadors. I també és real una de les escenes finals, de gran poder il·lustratiu sobre la migradesa de tot plegat, en què una de les filles del segrestador que ordeix el cop s'acosta al futbolista, acabat el judici, i li demana un autògraf, que el golejador li concedeix.