'Rain dogs': per què els britànics són els millors en la comèdia obrera

El triomf de Ken Loach com a màxim representant del realisme social britànic ha fet molt de mal a una tradició, la del cinema i la televisió del Regne Unit, que sempre s'ha caracteritzat per retratar la classe obrera des d'unes coordenades als antípodes de l'actual deriva melodramàtica del director de Jo, Daniel Blake. Loach ha desposseït la classe obrera britànica de la ira, el desvergonyiment o fins i tot el nihilisme que han estat els denominadors comuns en tantes sèries i films d'aquest país per reduir els seus personatges a meres víctimes passives del capitalisme, sense complexitats dramàtiques ni esma per rebel·lar-se.

Afortunadament, continuen estrenant-se sèries que entronquen amb els models més poderosos de la ficció audiovisual obrera britànica. La setmana passada reivindicaven l'actualització del punk que fan una banda de noies musulmanes a We are Lady Parts. Aquesta setmana toca celebrar l'estrena de Rain dogs, una d'aquestes sèries destinades a convertir-se en títol de culte entre els amants de la comèdia dramàtica working class.

El primer episodi arrenca amb el desnonament de la Costello (Daisy May Cooper) i la seva filla adolescent, l'Iris (Fleur Tashjian). Un escenari de violència immobiliària quotidiana que, tanmateix, no sol presidir les ficcions televisives. La Costello farà el possible per trobar un nou sostre per a les dues, però la situació no és fàcil. Alhora, surt de la presó el seu millor amic-enemic, en Selby (Jack Farthing), un dandi sense un duro amb qui la protagonista manté un vincle tan fort com tens, i que exerceix de figura paternal de l'Iris. La Costello no s'arronsa. No s'avergonyeix de recórrer a la picaresca o de fer feinetes en un peep-show. També neteja el pis d'un col·lega pintor, en Lenny (Adrian Edmondson, el Vyvyan d'Els joves), i fins i tot posa per a ell a la manera de L'origen del món de Gustave Courbet. A més d'un retrat frontal però amanit d'humor de les immenses dificultats per tirar endavant en el context econòmic actual, Rain Dogs ofereix una visió desacomplexada del sexe que no amaga la sordidesa de certes situacions.

El control de Cash Carraway dels registres lingüístics

La centrifugació dels veïns dels centres de les ciutats, la violència immobiliària, les dificultats per tirar endavant com a mare soltera o treballar en un peep-show (en el seu cas, embarassada) per poder pagar el lloguer són experiències per les quals ha passat la creadora de Rain dogs, Cash Carraway, i que ja va plasmar en el llibre d'inspiració autobiogràfica Skint Estate, que la va donar a conèixer i ha servit de punt de partida de la sèrie. El talent literari de Carraway es plasma en el control dels registres lingüístics dels personatges, i en l'habilitat per escriure diàlegs punyents, divertits i seductors. Part de la força de la sèrie prové de la protagonista, travessada per aquella energia pròpia d'una dona lluitadora, i de l'estranya química que manté amb el fascinant i autodestructiu Shelby.

L'arribada de Rain dogs a HBO Max ens genera un altre interrogant. La plataforma segueix amb la seva política de dosificar setmanalment els episodis de les seves estrenes. Però, és aquesta la millor estratègia per consolidar continguts de mitja hora de durada? Amb propostes estil The last of us, en què cada episodi dura una hora i disposa de certa unitat dramàtica dins de l'arc narratiu general, té sentit l'estrena setmanal. Amb una comèdia dramàtica d'aquest tipus i de curta durada, en canvi, et queda la sensació que calaria més si es pogués veure més seguida.