05/04/2022

'Cucut', no està tot perdut

2 min
Un moment de la sèrie 'Cucut'.

Ja hem vist dos capítols de Cucut, el thriller rural protagonitzat per adolescents que ha estrenat TV3. Entre el primer i el segon dilluns d’emissió la cadena va oferir diumenge la pel·lícula La vida sense Sara Amat, que narrativament ens situaria al preludi argumental de la versió televisiva. Un criteri una mica desdibuixat per contextualitzar i promocionar la sèrie. Amb tot, Cucut es pot seguir perfectament al marge de la pel·lícula que va dirigir Laura Jou el 2019.

Inscriu-te a la newsletter series Totes les estrenes i altres perles
Inscriu-t’hi

La sèrie juga bé amb les característiques habituals dels thrillers rurals d’atmosfera inquietant. Tornem a trobar-nos amb una comunitat tancada on tothom es coneix però tothom sembla amagar alguna cosa. Ningú confia en ningú. Només els més joves semblen conviure en certa harmonia en un entorn que els és hostil: l’aparició del cadàver d’una noia accentuarà l’angoixa per la desaparició de la Sara Amat. El cos policial serà l’intrús en discòrdia en aquesta localitat. La Guàrdia Civil investiga aquests casos posant en risc els secrets que imperen en el poble. La fugida de la Sara Amat, seguida pel seu amic Pep, desperta la curiositat per entendre les raons que oculta la protagonista i per com evolucionarà la relació entre ells dos. Cucut ha construït amb habilitat dos mons. Thanatos i Eros. El de la mort i el de l’amor. Per una banda, el món de la foscor, del crim al bosc, dels dibuixos infantils terrorífics, de l’odi i el misteri que hi ha entre els pares de la Sara. I de l'altra, la vida adolescent. El desig de descoberta, les ànsies de llibertat i l’enamorament. Tot i que tampoc és un món que s’idealitzi. Cucut fuig de les aventures ingènues i despreocupades per connectar amb uns personatges joves que pateixen, que callen, que no gosen dir, que no troben el seu lloc i que busquen d’una manera erràtica els vincles entre ells per subsistir. És el que en podríem dir un drama coming-of-age, en què la mateixa decepció del món adult és la que t’obliga a créixer. Les interpretacions no fan patir i els actors i actrius semblen trobar-se còmodes amb el guió. La recreació dels anys vuitanta no s’excedeix ni explora en la nostàlgia, sinó que més aviat se li ha donat, pel que fa a realització i ambientació, aquell to inhòspit dels mals records. L’estratègia d’afegir el triangle en pantalla classificant la sèrie per a majors de divuit anys pot ser un bon esquer per atraure adolescents amb ànsies de transgredir la norma. El problema, però, és la lentitud. S’entén que una manera de potenciar el misteri té a veure amb la sensació de calma tensa impertorbable. Però falten estímuls més enllà de les incògnites inicials que ajudin l’espectador a mantenir-s'hi enganxat. Si bé l’audiència està responent millor que en les últimes estrenes de ficció de la cadena (446.000 espectadors el primer capítol i 335.000 el segon), el segon episodi semblava una dilatació del primer i la trama ens deixava amb la percepció que estàvem en el mateix punt que la setmana anterior. Així i tot, Cucut aixeca una mica el llistó. Després del despropòsit de Després de tu i la fragilitat decebedora de L’última nit del karaoke, potser no està tot perdut, encara.

Mònica Planas Callol és periodista i crítica de televisió
stats