Mèdia  /  Sèries 05/02/2022

Eva Santolaria: "Vaig ser inconscient, no pensava que em costaria tant tornar a treballar"

5 min
Eva Santolaria

BarcelonaPer a molts és l'Elisenda de Nissaga de poder; per a altres la Valle de Compañeros o la Vero de Siete vidas. Més enllà dels tres papers que li van donar la fama televisiva, Eva Santolaria (Barcelona, 1975) ha construït una carrera que ara inicia una nova etapa fent el salt al món del guió. L'actriu acaba d'estrenar Todos mienten (Movistar+), la nova sèrie de Pau Freixas –la seva parella– de la qual és una de les protagonistes i també forma part de l'equip de guionistes –per primer cop apareix acreditada com a tal–. Santolaria parla amb l'ARA de com mantenir-se després d'un esclat de popularitat, del paper que juguen els mitjans en les carreres dels actors i de la seva aversió a les xarxes socials.

A la teva nova sèrie, Todos mienten, s'hi tracta molt la insatisfacció. En algun moment t'hi vas veure reflectida?

— Jo m'hi sento superidentificada. Em sento molt orgullosa de la sèrie perquè crec que fa un discurs que t’arriba per diferents motius. No és veritat que estiguem tota l’estona contents i superfeliços del que ens ha passat, encara que moltes de les coses que ens passin siguin buscades o decisions que hem pres nosaltres. Aquesta sèrie parla de la falta de llibertat que tenim, a vegades, per poder reconèixer que no estem bé i no sentir-nos culpables. Sempre hi ha algú que ho està passant pitjor que tu i això fa que ens sentim culpables. ¿Podem, per favor, mirar-nos a nosaltres mateixos i dir què ens passa?

Semblava que amb la pandèmia havíem d'aprendre a tenir més cura de nosaltres mateixos…

— Jo amb la pandèmia ho vaig passar fatal perquè portava francament malament estar tancada. En aquest cas, quan la gent em preguntava com estava, jo ho deia: “Estic fatal”. Òbviament, hi ha gent que ha tingut històries infinitament més dures i semblava que això feia que no poguessis dir que estaves malament, però ho has de dir. Si comencem amb aquestes mentides, fem una bola que no para: et menteixes a tu mateix i menteixes a tothom.

A Todos mienten hi participes com a actriu però també com a part de l’equip de guionistes, que és una faceta teva no gaire coneguda.

— No es coneix gens!

I t’agradaria que se'n sabés més?

— Estic una mica dividida, perquè tinc pudor, em fa vergonya i respecte. Noto que quan em pregunten per aquesta qüestió em faig petita, encara que intenti dissimular. Per altra banda, també és veritat que la meva part més guerrera i reivindicativa pensava que en petit comitè, el Pau [Freixas, la seva parella] i els amics als quals he ajudat, valoraven molt la meva feina [anàlisi de guions] però que per a la resta del món aquesta faceta de mi no existia. Ho vivia una mica com una injustícia, sobretot quan havia de donar explicacions sobre què estava fent laboralment. 

Quan ets actriu i fa temps que no se’t veu comencen a aparèixer els articles de ‘Què se n'ha fet de…’

— Això és molt pesat i pràcticament cada mes n'hi ha un. Normalment aquests articles no tenen informació, i no ho dic pel meu cas. Tinc amics dels quals conec les seves històries i les seves vides i aquests articles no reflecteixen la realitat. Una cosa és que com a actors no estiguin fent coses que tinguin projecció mediàtica i sembli que no estan fent res, però molts estan fent realitat el seu somni, encara que la gent no sàpiga quin és. Arriben aquests articles i la gent diu: "Ai, pobrica, quina llàstima!".

Es considera que l’èxit és estar exposat i que se’t vegi.

— Et diré més, l’èxit és estar en una sèrie que tingui molta repercussió mediàtica. Has d’estar en els mitjans i aquesta és una part de la professió que és una mica injusta. Que no apareguis als mitjans no vol dir que no estiguis treballant. Pots haver fet feines que no s’han vist però amb les quals has après moltíssim, perquè no sempre aprens dels èxits. La nostra és una professió de llarg recorregut i totes les parts compten. Hi ha un percentatge molt petit de gent que tot el que fa és un èxit. Jo vaig estar un any de gira per Espanya amb una obra de teatre i m’ho vaig passar tan bé! Ara, no se’n va assabentar ningú perquè era per pobles. En l’imaginari col·lectiu no hi ets i quan deixes d’estar-hi després és més difícil que et truquin. I els mitjans se sumen a això.

Tu has passat per moments de fama esbojarrada i ara vius una certa estabilitat. Has trobat a faltar allò que vas viure?

— La fama, no. L’acabes mantenint perquè quan has fet sèries que han calat tant sempre et reconeixen. De sobte algú et diu “ai mira, la de Nissaga”, o de cop algú et parla de Siete vidas o Compañeros. En aquest cas em sento molt contenta i crec que no m’han encasellat. El fet de saltar de Compañeros a Siete vidas va fer que la inflada de popularitat es col·loqués en un lloc més sa. En les baixades de feina, hi ha una part que forma part de la professió, després hi ha una part que té a veure amb el fet de ser dones, amb la maternitat. I que no és el mateix estar a Madrid que estar aquí quan tens la carrera allà.

Tu vas fer una parada per tenir fills. Vas tenir por de no poder reactivar la teva carrera?

— Vaig ser molt inconscient, de veritat, perquè no pensava que em costaria tant tornar a treballar. No va ser voluntari, no és veritat que digués: "Paro". El que sí que va ser conscient i voluntari va ser decidir tenir la casa familiar a Barcelona i no a Madrid. Jo tenia ofertes mentre estava embarassada i volia fer-les, però feia un panxot que el meu representant de llavors em deia: "Però com ho has de fer?". És després, quan neix el nen i ets aquí, que la gent et deixa de veure. Jo en la meva inconsciència pensava: "És igual, són nou mesos o els que siguin que se'm noti la panxa i després puc treballar". Però realment t’adones que hi ha una part en aquesta professió que si no hi ets, si no et veuen, no es recorden de tu.

Ara hi ha molts actors joves que els trien pel nombre de seguidors que tenen a Instagram…

— Doncs així anem fatal, ja t’ho dic! [riu]

No t'interessen les xarxes socials?

— Ara ja he entès que necessito promocionar la meva feina a les xarxes, però ho practico poc. És que la meva vida interessa poc i si faig una foto em sembla horrible. Ara he descobert que la gent utilitza filtres, fins i tot als vídeos! Amb el Pau moltes vegades diem: “Si pengéssim els nostres vídeos, això seria com un culebró”. Som dos friquis vivint junts i fent vídeos personals que, òbviament, no podem penjar. A mi això se m’escapa, no sé fins a quin punt una persona que té molts seguidors fa que et posis davant de la tele a mirar una sèrie. Però potser és que soc gran i ja m'ha passat l’època. 

Tornant al tema del guió, t’has plantejat escriure les teves històries i dirigir?

A todos mienten he entrat a la sala de guionistes, abans només feia anàlisi de guió, i això ha sigut un pas més. Li tinc molt respecte a l'ofici de guionista, em sembla que s'ha de picar molta pedra. Jo necessito actuar com respirar, soc actriu, però també és veritat que la part creativa es manifesta de diferents formes. Poder pensar en històries també m'agrada molt. No sé si el meu futur és escriure, estar darrere de la càmera com a responsable d'una sèrie, o en producció executiva o en direcció. Alguna cosa serà, però el què, encara no t'ho sé dir.

stats