Ivana Baquero: "Per moltes coses que faci, sempre em recordaran com la nena d''El laberinto del fauno'"

BarcelonaLa fal·lera pel true crime no té aturador i Netflix segueix estirant el fil i acaba d'estrenar la pel·lícula La viuda negra, centrada en un crim real que va tenir lloc el 2017 a València. Ivana Baquero (Barcelona, 1994), que va saltar a la fama gràcies a El laberinto del fauno –i es va convertir en l'actriu més jove a guanyar un Goya–, dona vida a María Jesús Moreno, coneguda com "la vídua negra de Patraix".

A La viuda negra interpretes María Jesús Moreno, condemnada per l'assassinat del seu marit. Com et vas enfrontar a aquest personatge?

— Doncs vaig fer molta feina d'investigació i, a més, vaig tenir el luxe de tenir temps, que no sol passar. Amb el cine i amb la televisió moltes vegades t'embarques en un projecte i tens molt poc temps per preparar-te i gairebé estàs descobrint el personatge mentre rodes. En aquest cas, vaig tenir mesos de preparació. Em va ajudar no conèixer el cas perquè així no tenia tanta contaminació externa i em vaig poder enfocar en el que el guió volia explicar.

Et va ser fàcil no jutjar el personatge?

— Evidentment, tots tenim els nostres judicis de valor. Quan em va arribar el projecte i em vaig informar vaig trobar que és un cas que sembla inversemblant per la brutalitat dels fets. A l'hora d'interpretar el personatge haig de deixar de banda les meves opinions i comprendre les seves accions sense justificar-les. Havia de poder entendre per què fa certes coses. M'ho haig de prendre com un personatge de ficció encara que estigui basat en una persona real.

Creus que hi ha una fascinació per les dones que cometen actes criminals?

— Crec que depèn de la naturalesa del crim. Crec que aquest crida l'atenció perquè ella és molt contradictòria. A priori sembla una noia dolça, carismàtica, magnètica. És infermera i té cura de la gent. Però quan veus el que hi ha al darrere t'adones que és una persona manipuladora i calculadora. Crec que la contradicció produeix curiositat i necessitat d'entendre el perquè de les coses. A mi el que em va cridar l'atenció del projecte és que aquest personatge és molts personatges al mateix temps perquè canvia de cara segons què vol i amb qui està tractant. Per a mi era una oportunitat molt interessant com a actriu.

A la pel·lícula hi ha diverses escenes de nus frontals. Era una cosa que et produïa recança?

— A totes les produccions ara hi ha coordinadors d'intimitat, tot i que és veritat que quan jo vaig començar no n'hi havia. Ara tot està molt parlat i negociat, i el dia que arribes al set de rodatge saps què t'hi trobaràs. A mi em semblava una part molt important de la història. Jo no havia fet mai nus explícits abans i quan m'ho van plantejar em va semblar que era important plasmar-ho a la pel·lícula. Fins i tot m'hauria fet pena que no haguessin volgut ensenyar aquest cantó més sexual del personatge.

Durant molts anys t'ha acompanyat l'etiqueta de 'la nena d'El laberinto del fauno. T'ha arribat a cansar?

— No, és un honor! És una pel·lícula de culte que forma part de la història del cinema. L'etiqueta no m'ha arribat a cansar i sempre m'ha obert portes, més que tancar-les. Tinc molt clar que, per moltes coses que faci, sempre em recordaran com la nena d'El laberinto del fauno.

En el cas dels actors que comencen a treballar molt aviat sempre hi ha el moment crític de fer carrera com a adults. Com va ser en el teu cas aquest canvi?

— Hi ha un punt que no pots controlar, però sí que per part meva hi va haver un moment en què vaig voler fer una transició cap a un cine en què se'm veiés més adulta. Ser la nena d'El laberinto del fauno té moltes coses positives, però hi ha un punt que la gent, quan no em veu, segueix pensant en mi com si fos una nena, com si no hagués crescut. Haig de trencar una mica amb això i que la gent em vegi com a adulta i capaç de fer un cinema més madur. És com tornar a començar, que la gent s'acostumi a tu en aquesta faceta. No ha sigut una transició molt fàcil, però he tingut la sort que he pogut anar treballant. He sigut molt selectiva, no he fet tot el que m'ha arribat.

Has fet part de la teva carrera als Estats Units.

— Sí, estic molt instal·lada allà, però passo molt temps rodant on em porti la feina. De fet, ara he estat sis mesos a Nova Zelanda fent una sèrie, Spartacus: House of Ashur. I també passo força temps a Espanya.

Creus que, en un determinat moment, et va ser més fàcil trobar papers als Estats Units?

— No, la veritat. En realitat, no sé si em vaig posar les coses més difícils, perquè jo aquí ja tenia una carrera i estava mig establerta. Anar als Estats Units va ser com tornar a començar de nou. A més, és una indústria amb molta competència i el mercat està molt saturat. Obrir-se pas és molt difícil. Ja ho és a Espanya, però als Estats Units és complicadíssim. Però, per a mi, va ser el següent pas natural, no només per la meva carrera professional, sinó perquè sempre vaig voler marxar. Jo vaig estudiar a l'Escola Americana de Barcelona i, d'alguna manera, sempre tenia la mirada posada a estudiar a l'estranger i a explorar món. Com que em van donar l'oportunitat, la vaig agafar. Però no crec que fos l'opció més fàcil.

Tens algun vincle familiar amb els Estats Units?

— No. Anar a l'Escola Americana va ser casualitat, els meus pares em volien donar més idiomes, però no tenia cap llaç anglosaxó.

La vida nòmada t'és fàcil?

— Per a mi és natural, a mi m'agrada molt. Jo no soc gaire d'una llar física sinó d'on està la gent que estimo. I he viatjat tant des dels vuit anys que, al final, gairebé estic més còmoda viatjant i passant temps en diversos llocs. Crec que la rutina em podria arribar a avorrir, fins i tot. És veritat que estaria bé tenir un lloc que pogués dir "això és la meva llar", però en aquesta professió crec que fem moltes llars.

Projectes una imatge de persona disciplinada. És una qualitat teva innata o és conseqüència d'haver començat a treballar molt jove?

— Sí, sí que ho soc. Sempre he sigut disciplinadeta. Hi ha una part que és la meva personalitat, perquè he sigut molt exigent des que era ben petita. També és cert que, quan comences a treballar tan jove i estàs rodejada de tants adults i vius tantes experiències, madures potser una mica més ràpid. Però és veritat que té molt a veure amb la meva personalitat, de petita em deien que tenia l'ànima d'una senyora de 40 anys.

Aquesta part disciplinada és la que va fer que estudiessis dret? Era una alternativa per si l'actuació no anava bé?

— Vaig estudiar dret perquè m'agrada molt, però mai m'he plantejat exercir, tot i que tinc molta família jurista. El dret és molt curiós perquè és força subjectiu. Hi ha les normes escrites, però després hi ha una part d'argumentació que és molt, molt subjectiva i això m'interessava molt. Al món de l'actuació hi ha moltes estones d'espera i vaig decidir llegir alguna cosa que m'aportés alguna cosa. La carrera no l'he acabada, de totes maneres. De tant en tant, agafo algun crèdit. Però he tingut la sort de treballar molt com a actriu i no m'he pogut dedicar a acabar-la.