¿En quin moment deixem de ser qui vam ser?
“¿Com podies ser tan profundament infeliç quan eres, en essència, feliç?” Això és el que es pregunta la Libby, una de les protagonistes de la sèrie de Disney+ Fleishman está en apuros (Fleishman is in trouble). Ella també és el personatge que assumeix la narració de la història. De fet, és la veu de l’autora de la novel·la, la periodista Taffy Brodesser-Akner, en la qual s’ha basat aquesta sèrie. Una ficció que té molt de les vides de tots nosaltres i de les persones que ens envolten.
Fleishman está en apuros és, inicialment, la història de Tobby Fleishman (Jesse Eisenberg), un metge de Nova York que, un cop ha assumit els avantatges de la seva nova vida de divorciat, es veu sobrepassat quan la seva exdona (Claire Danes) es desentén dels fills. I el que comença sent un estiu fatídic amb temperatures de rècord a Nova York es convertirà en una etapa de creixement personal al costat dels seus dos antics companys d’universitat, la Libby i el Seth. La sèrie, de vuit episodis, no és el que sembla al principi. I de fet, la càmera ens ho adverteix en els primers capítols quan, en la retícula urbana de Manhattan, el pla agafa distància fins a mostrar-nos la ciutat cap per avall. Una manera subliminar d’anunciar-nos que tot depèn del punt de vista des d’on observes les circumstàncies.
Fleishman está en apuros és un retrat de la Nova York contemporània, però també de la crisi dels quaranta, quan els somnis professionals i les aspiracions familiars es consoliden i són menys idíl·lics del que semblava. I, de fet, també és la història de molts matrimonis i de moltes persones que, triant sempre el camí més factible per ser feliç, acaben instal·lats en una vida que els aporta molt poques satisfaccions. Potser la sèrie triga massa capítols a fer-nos entendre l’essència del que ens vol explicar. Però, d’altra banda, això fa que, a mesura que avança, esdevingui millor i més interessant. Fleishman está en apuros té els efluvis novaiorquesos de Woody Allen.
Més enllà dels alts i baixos del doctor Fleishman, però, serà la Libby (Lizzy Caplan) qui ens conduirà cap a la reflexió més profunda –i, en alguns moments, molt emocionada– de la sèrie. Ella ens parla de com la satisfacció porta al silenci, el silenci a la indiferència, i la indiferència a la inquietud. Sobre com, quan sembla que tens la vida solucionada, pot aparèixer una insatisfacció existencial que no saps gestionar. Parla de frustracions que apareixen a mesura que ens fem grans i com les decisions que hem pres n’han acabat limitant tant unes altres. “¿Com pots viure quan abans tenies opcions il·limitades i ara ja no les tens?”, es pregunta la Libby. “¿En quin moment vam deixar de ser qui vam ser?”, es qüestiona davant del mirall. A través d’ella, la sèrie explica molt bé el desconcert que provoca quan t’adones que tot l’esforç que has invertit en el teu propi benestar t’ha convertit en algú que no esperaves ser. Si mai us ha passat tot això pel cap, segurament aquesta és la sèrie que heu de veure. Sobretot per saber que no esteu sols.
