Javier Cámara: "Si tens el privilegi que la gent et conegui, no siguis mala persona"

BarcelonaJavier Cámara ha acabat el rodatge d'una nova pel·lícula a Girona amb Berto Romero i quan ens trobem insisteix que li parli en català perquè vol practicar la llengua, que està aprenent gràcies a amics i companys de professió. L'actor ha sigut un dels convidats del Serielizados Fest, on ha presentat la seva nova sèrie, Yakarta. En el drama, que s'estrena aquest dijous a Movistar Plus +, interpreta el Joserra, un entrenador de bàdminton deprimit que creu haver trobat la futura gran estrella d'aquest esport, la Mar, una adolescent interpretada per la catalana Carla Quílez.

El teu personatge, el Joserra, està en un moment molt baix, però l'espectador ho va entenent a poc a poc. Era important que la interpretació fos subtil?

— Sí, el Diego [San José] i l'Elena [Trapé] em van dir que, al principi, aquest personatge amaga moltes coses. Físicament està destrossat, és un home amb problemes seriosos. Hem jugat una mica amb l'opinió de l'espectador, que era molt important per a nosaltres. Que anessin descobrint-lo a poc a poc podia fer créixer els prejudicis contra ell: el Joserra pot ser perillós, el Joserra fa coses que no són normals i està davant d'una nena que és menor d'edat. És algú que no ens agrada i no ens agradaria que els nostres fills estiguessin amb ell. Aquest era el nostre plantejament inicial, però sense remarcar-ho. Al principi s'havia de fer una feina més fina.

La part física del personatge era important?

— Sí, la vam treballar molt i hi van estar implicats molts departaments. La Marta Murillo, que és una dissenyadora de vestuari increïble, va estar buscant els xandalls. En aquesta sèrie m'he posat tots els xandalls de la història del bàdminton i el tenis. La Rita Noriega, que era la directora de fotografia, va fer que el Joserra mai estigués il·luminat frontalment, sempre hi havia una part del personatge que no acabaves de veure. Hi ha hagut un treball molt bonic de llum i color que ha ajudat molt a construir el personatge.

La narrativa de dividir el món en guanyadors i perdedors s'ha incrementat en els darrers anys per culpa de les xarxes socials?

— Ha incrementat el llenguatge dels guanyadors, els perdedors no existeixen a les xarxes socials. Ningú vol perdre a les xarxes socials perquè implica que es riuran de tu. Això implica que el perdedor no fa la feina que ha de fer com a perdedor: treure conclusions de la teva pèrdua. T'has esforçat prou? Has tingut la mateixa sort que els altres? Què et genera la derrota? Enveja, ràbia, autoconeixement. Sempre és molt més interessant la derrota que la victòria. El guanyador se celebra, però no hi ha una lliçó.

Estem una mica obsessionats amb l'èxit?

— Però es confon molt què és l'èxit. Què és l'èxit? L'èxit professional? Crec que no només és això. Com va la teva vida real? Som prou grans per saber que res és tan senzill. Jo sempre divideixo entre la vida professional i la vida personal i moltes vegades no van de bracet. Una pot estar a Jakarta i l'altra a Kuala Lumpur. Llavors cal mirar-ho tot de forma moderada. L'èxit és una cosa molt atractiva, genera molt nerviosisme al voltant i a mi això no m'agrada. A mi l'èxit, com existeix a les xarxes socials, em bloqueja bastant.

La teva professió és més procliu a fer aquesta distinció entre èxit i fracàs?

— Sí, sobretot per com venem les coses. Estem venent una sèrie que volem que la gent miri. Jo, a vegades, he hagut de parlar de coses de les quals no em sentia content, però que s'han de vendre. Aquest doble joc que sempre hem de fer et pot pertorbar una mica. És molt complicat ser sincer davant de la càmera.

Quan un actor té èxit la seva vida personal es converteix en matèria de comentari. Tu t'has escapat bastant d'això.

— Crec que el misteri és molt important. És difícil mantenir-lo quan ets una persona que fa 40 anys que fa aquesta feina, però és important. En cada nou projecte has de ser una nova persona i si la gent et coneix moltíssim és molt difícil. Si tu estàs parlant de la teva vida tota l'estona, o del que t'has engreixat per fer no sé quin personatge, la màgia deixa d'existir. Si vols emocionar la gent, no han de saber-ho tot de tu tota l'estona. És un malson. A més, no només et pregunten per la sèrie sinó que, a vegades, et pregunten per com estàs. Si t'agafa en un moment de sinceritat, expliques la teva vida i llavors el titular és "la mala època de..." i passen de la sèrie. És veritat que jo soc pudorós, però sí que crec que explicar la teva vida és una arma de doble tall. Per exemple, a mi m'han dit "podem parlar amb la teva mare?". No, no podeu parlar amb la meva mare, que té 93 anys i està al seu poble. La meva mare és una dona maquíssima, però per què la vols molestar? La fama és meva, i ja és una llauna. Deixa en pau la mare, les germanes i la parella. Potser estic equivocat, però m'agrada mantenir el misteri.

El Joserra té una espina clavada, que és la seva derrota als Jocs Olímpics de Barcelona. Professionalment, tens alguna espina clavada?

— No, a mi m'han posat moltes medalles, tot i que algunes no me les mereixia. Estic sobrepassat per moments molt bonics. He treballat amb gent impressionant, he après moltíssim i m'he esforçat moltíssim. A l'escola d'art dramàtic hi havia molta gent amb talent i m'ha tocat a mi. No era el més guapo ni el més talentós, però tenia la meva gràcia i vaig entrar en el món de la comèdia. Abans era més tímid i em dedicava sobretot al fet que no descobrissin que era un mal actor, o que no em sabia el text. Ara tinc menys pudor i m'atreveixo a fer més coses, vaig més relaxat al set de rodatge. També és veritat que tens la protecció que la gent ha rigut molt amb tu i això és molt guai. Has aconseguit el privilegi que la gent digui "aquest tio mola" i tu has de respondre. Si tens el privilegi bonic que la gent et conegui, no siguis mala persona. Comporta't bé, que la gent és molt afectuosa. S'ha de mantenir una distància amb tots els afalacs i tots els fracassos. També és veritat que hi ha gent que t'insulta pels fracassos i no cal.

A Yakarta has compartit repartiment amb Carla Quílez, que amb 17 anys ja té una carrera destacada. Heu tingut temps de parlar de la professió?

— Jo amb 17 anys estava al meu poble i no sabia ni què volia de la vida. Li he acabat demanant consell jo a ella. És una persona molt seriosa, que toca molt de peus a terra i que té un molt bon entorn.

En la teva professió és important que algú et baixi a terra?

— Sí, i a més no et baixarà a terra el millor actor, et baixarà a terra un figurant. I això està molt bé, perquè t'adones que tothom val i que tothom et pot posar al teu lloc.

Tu també vas fer de figurant. Què vas aprendre d'aquella etapa?

— Sí, abans de l'escola d'art dramàtic. Després, quan vaig sortir, vaig fer coses molt petites de teatre, petites escenes. Sincerament, no en mereixia més. Era prou tímid i tallat per dir "estic en un escenari, que és el que vull, i de moment ja em serveix". Era tot a poc a poc. El salt a la televisió sí que va ser com "guau" i la fama va ser un cop, se me'n va anar una mica al cap, cosa que era una mica absurd. Vaig tenir un moment de davallada, però la ximpleria se't treu de pressa. La fama, el cinema i la televisió no me'ls esperava. Quan parlo amb la Carla li dic que som dos satisfets, som dos privilegiats.

El Joserra defensa molt les trampes. Quan va ser l'última vegada que vas fer trampes?

— Com que tinc fills petits, no faig trampes a res. A l'estiu, quan estem amb un munt de persones jugant a cartes, haig de ser moderat perquè estic alliçonant éssers petits. Però les trampes també t'ensenyen coses, són una forma d'aprendre. Fa temps que no faig trampes... Sí que, per no dir una mentida, no solc dir tota la veritat. Això no sé si es considera trampa. L'ARA ho jutjarà. [riu]