La quarta temporada de The Bear (Disney+) impulsa el consum voraç. L'afavoreix la durada òptima dels episodis i les ganes d’arribar al capítol que, per tradició, cada temporada ofereix una dosi doble de ficció que ens porta a l’essència emocional de la sèrie. Perquè des d’aquella insuperable i famosa celebració de Nadal de la segona temporada, saps que l’espectacle coral està garantit amb un guió i una realització magistrals. The Bear és molt més que la història que relata el text. És tot el que hi ha d'implícit en els silencis, les mirades i els plans detall. Si ni tan sols heu començat la primera temporada, l’estiu és un bon moment per posar-vos a prova amb aquesta sèrie que és una olla a pressió. Trieu les hores de menys calor per intentar-ho, perquè el drama fa pujar la temperatura i les palpitacions. Si us heu empassat les tres primeres temporades i vau acabar saturats dels Berzatto, doneu-los una nova oportunitat perquè tots els personatges estan fent un gran esforç per transformar-se i no us podeu quedar a mig camí de la seva evolució. I si ja heu devorat l'última temporada i friseu perquè estrenin la cinquena, és possible que tingueu ganes de compartir reflexions.
La quarta entrega comença amb l’oncle Jimmy portant un cronòmetre a la cuina de The Bear que posa en marxa un compte enrere. Davant el temor a continuar perdent diners en la inversió en el restaurant familiar, els posa un límit. Mil quatre-centes quaranta hores que anirem veient com passen a tota velocitat, conscients que aquell rellotge també funciona per als espectadors. Llegim el nombre decreixent de xifres com un espectacle que ens ha de garantir l’acció.
The Bear ja no és el que era, però no com un defecte de la producció sinó per la necessitat de la mateixa sèrie de no ser mai el mateix. El drama dels Berzatto necessita anar experimentant amb narratives, recursos i punts de vista. Amb tot, la trama ha canviat. No estem parlant de la història d’un restaurant i d’un espectacle gastronòmic en primeríssim primer pla. Estem davant de la trajectòria emocional d’una família altament disfuncional que, malgrat el dolor profund que es provoquen els uns als altres, necessita mantenir sempre un vincle extrem. Aquesta última temporada abusa en excés de dos recursos. El primer són les discussions sobreposades entre protagonistes, una singularitat que ha acabat caient en l’estereotip. I el segon, una reiteració de les escenes de meditació profunda dels personatges que acaben resultant pretensioses i buides.
La intensitat ha passat dels fogons a recórrer per dins els protagonistes, que malden per evolucionar i ser millors, en una mena de catarsi psicològica col·lectiva. El final és enganyós i precipitat en una temporada que ha buscat més la filigrana emocional que apuntar a un destí narratiu clar. Però et fa estimar tant el clan Berzatto que necessites recórrer amb ells aquest camí per assegurar-te que algun dia estaran bé.
