29/12/2019

Una de superherois per a qui odia els superherois

3 min
Els ‘Watchmen’ revifen a la HBO contra la violència racial

La idea rere un heroi és la simplicitat. Acostumen a ser personatges de poques dimensions, perquè la seva senzillesa permet articular bé un relat fundacional: cadascun representa algun dels valors sobre els quals es vol sustentar una determinada societat. Però el veritable ball comença quan aquest sistema cultural ja està fixat i els creadors poden començar-ne a examinar les esquerdes. És aleshores quan desembarquen els antiherois, amb les seves flaques, febleses i contradiccions. Des de l'Ethan Edwards de Centaures del desert fins al meravellós Joker que Joaquin Phoenix ens ha portat a la pel·lícula del mateix nom.

Watchmen arriba amb la cel·lofana de sèrie d'herois: gent que lluita contra els malvats, màscares i capes, maquillatges creatius... Però, com bé saben els que van llegir l'obra d'Alan Moore i Dave Gibbons, en realitat aquests personatges són uns amargats que comencen a intuir que la seva feina de patrulla ciutadana emmascarada té tantes ombres com llums.

En aquest sentit, Watchmen és la sèrie de superherois ideal per a les persones a les quals no els interessa gens el gènere. De fet, només un dels personatges té veritables poders, però, cansat de la vida i dels homes, se'n va de retir monàstic a Mart. I és una sèrie valenta, ja que adaptar llibres que han canviat la història del seu gènere és una empresa temerària: difícilment aconseguiràs un impacte com l'original i, per contra, t'arrisques a quedar com un sacríleg.

En realitat, Watchmen beu molt més del noir clàssic, aquell gènere poblat per detectius que, bé fossin romàntics com el Philip Marlowe de Raymond Chandler, bé fossin cínics com el Sam Spade de Dashiel Hammett, tenia com a tret principal la desafecció per la realitat que envoltava els personatges: tots dos expressen un dolor personal que té molt a veure amb la seva desubicació vital en un món que menyspreen per la seva decadència. I és exactament aquest paisatge moral el que serveix de teló de fons per a la sèrie. No és en va que les primeres seqüències reconstrueixin la terrible massacre de Tulsa del 1921, quan supremacistes blancs van destruir el pròsper barri negre de Wall Street i van deixar unes quantes dotzenes de cadàvers al seu pas.

A partir d'aquí, Damon Lindelof munta una sèrie que creix a cada capítol. A diferència de Lost, en què les peces al final no li quadraven, aquí sí que cada element respon a una lògica i, en els nou capítols d'aquesta primera temporada, tot cobra un sentit ple, malgrat que la sèrie està prenyada de moments d'estranyesa, alguns dels quals no pas lluny de David Lynch. Si la van descartar del catàleg de la HBO perquè, bah, una altra de superherois... donin-li dos capítols d'oportunitat. Tal volta els estigui esperant una de les sèries revelació d'aquest 2019 que ja s'extingeix.

stats