El Suprem contra el fiscal general... i contra el periodisme

Les sospites de politització de la justícia en la causa contra Álvaro García Ortiz tenen una segona víctima gens menor que cal assenyalar: el periodisme. Durant les sessions, diversos periodistes han explicat que el presumpte secret revelat pel fiscal general en realitat no ho era, ja que aquell contingut circulava per algunes redaccions. És una dada important, perquè no existeix prova directa de la filtració, així que a l’acusació –i a qui tingui pensada ja la sentència d’entrada– li interessa molt demostrar que només l’encausat tenia aquella informació. I cal tenir en compte que aquests professionals han declarat com a testimonis i, per tant, estan obligats a dir la veritat, encara que tinguin el dret constitucional a no revelar les seves fonts, perquè els empara el dret al secret professional. Per tant, els menyspreus que s’han sentit a sala estan completament fora de lloc. Si el magistrat creu que li estan aixecant la camisa quan li diuen que la font d’un reporter no va ser García Ortiz, pot obrir una investigació per fals testimoni. Però no hauria d’esbravar la seva frustració amb declaracions sense cap valor jurídic. No es tracta només de respectar un ciutadà que acudeix a la crida de la justícia: el respecte de la judicatura a la funció periodística està en joc. Per imperfecta i atrinxerada que estigui, no són els alts magistrats precisament els més indicats per donar gaires lliçons.

Els atacs de banyes amb toga i punyetes que s’han pogut seguir aquests dies indiquen unes ganes de marcar terreny malauradament massa habituals en la justícia espanyola. Després de veure, d’un quant temps ençà, com els jutges prenen funcions quasi legislatives, ara miren de laminar també l’anomenat quart poder, que els hauria de poder fiscalitzar lliurement. El Suprem necessita, de manera urgent, una oxigenació democràtica.