Una teràpia diferent
Els informatius ens posen al corrent de les notícies, sovint impactants i commovedores, però després és difícil seguir el rastre del que ha passat amb els protagonistes. La urgència del periodisme porta a la pantalla els fets més rellevants. I a poc a poc les informacions es fonen en benefici de nous esdeveniments. En notícies de gran abast, l’actualitat no permet atendre els detalls. Dijous, al Telenotícies migdia, però, descobríem un fet singular de la mà de la corresponsal Roser Oliver, que porta gairebé quatre mesos a Israel sense descans, assumint un treball periodístic de molta pressió, que requereix rigor, sensibilitat i molta constància. També una mirada ampla i audaç per aconseguir que les notícies no caiguin en la rutina. La crònica estava vinculada a la massacre que Hamàs va dur a terme en aquell festival de música que se celebrava just a la frontera amb Gaza. Aquell 7 d’octubre, els joves que hi assistien van ser sorpresos per la crueltat dels atacants. Hi va haver 364 persones assassinades i una quarantena de segrestats. Molts dels supervivents van patir lesions i es van haver de passar hores amagats, sense poder beure ni menjar, per no ser detectats pels terroristes. La immensa majoria dels assistents hi van perdre amics i familiars. Tres mesos i mig després, Roser Oliver ens informava del procés de recuperació que segueixen els supervivents d’aquell atac. Les escenes que ens mostrava, des de la localitat de Rishpon, cridaven l’atenció perquè més que unes sessions de teràpia semblava que es tractés d’un altre festival. Joves enmig de la natura, al voltant d’un foc de camp, tocant la guitarra, llumetes que pengen dels arbres, haimes per fer tallers de ioga o massatge i sessions d’acupuntura. Supervisat per psicòlegs, psiquiatres i treballadors socials se’ls està facilitant un treball de recuperació del trauma vinculat a aquest esperit de comunitat, per compartir l’experiència i el dolor. Roser Oliver entrevistava la directora d’aquest espai de recuperació per entendre’n el mètode, i també parlava amb alguns dels supervivents.
La periodista explicava com aquest programa dirigit a les víctimes i familiars dels atacs es duia a terme en diferents llocs del país. Sense cap mena de dubte, les característiques d’aquest recurs assistencial contrasten amb la realitat de molts altres països on les víctimes del terrorisme queden sovint oblidades. I més si tenim en compte la naturalesa tan original i festiva de la teràpia.
Però la notícia contrasta també amb la brutalitat que ens arriba cada dia des de Gaza i el patiment dels seus ciutadans. D’una manera implícita, la crònica posava de manifest les desigualtats que es produeixen a pocs quilòmetres de distància. I feia pensar si mai tots aquests nens que hem vist tremolar de por i plens de cendra tindran l’oportunitat de guarir-se del seu trauma.
