'The Pitt': ballar en la foscor

S’ha acabat la segona temporada de The Pitt, la sèrie d’HBO Max que ha recuperat l’esperit de les grans sèries de metges, sobretot pel que fa al compromís de realisme. No d’una veracitat com a simple filigrana de producció, sinó per l’exigència dramàtica de connectar amb problemes socials que interpel·lin l’espectador més enllà d’entretenir-lo. En aquesta nova etapa s’ha intensificat el to dramàtic i s'ha incrementat la dimensió psicològica dels personatges.

Els quinze capítols, que s’ajusten a les quinze hores de jornada laboral de l’equip d’urgències, incidiran, com a fil conductor de fons, en la salut mental i el desgast personal de tots els personatges. Aquesta erosió es farà més evident en el tarannà taciturn i tèrbol del protagonista, el Dr. Robby, interpretat per l’actor Noah Wyle. El cap de servei empàtic i mentor imprescindible dels residents que la temporada anterior amagava els seus traumes evoluciona en un personatge al límit, més rígid amb els companys i sumit en un estat depressiu greu. La idea del suïcidi plana com una possibilitat que tant els personatges de la ficció com els espectadors intueixen, però l’hermetisme de Robby és l’esquer perfecte. El vincle emocional que s’estableix entre el protagonista i l’audiència, la necessitat de saber el veritable abast de la seva crisi personal i en quin moment emergirà aquest patiment té molta força narrativa. Ara bé, potser la sèrie ha abusat del tòpic de convertir la vulnerabilitat d’un heroi en dinamita per a l’entorn. El personatge masculí solitari que, fruit dels turments passats, s’autodestrueix en silenci negant-se a demanar ajuda ja el tenim una mica vist. En una ficció tan plena de matisos, potser n’han faltat a l’hora de construir un protagonista més complex i diferent. Malgrat tot, el guió trobarà, molt subtilment, els recursos per explicar-nos també de quina manera el gran mestre pot rebre lliçons dels seus deixebles.

La profunditat de camp de The Pitt la dota d’una gran riquesa narrativa. Tenim un relat en primer terme com a acció principal, però la reproducció fidel d’una planta d’emergències fa que allò que passa en segon i tercer terme farceixi la història de detalls. És en aquestes múltiples capes que s’hi poden llegir circumstàncies implícites, tensions no verbalitzades o conflictes que esclataran més endavant. L’observació de les infermeres desxifrant problemes des de la distància, la desesperació de dos metges salvant la vida d’algú darrere d’un vidre, l’espera eterna dels pacients aclaparats per la calor o la confusió fugaç de carpetes són petits fils narratius que poden créixer.

Hi ha una conversa entre els doctors Robby i Abbot sobre el patiment psicològic del protagonista i la necessitat de poder-ne parlar i superar-ho. “Hauràs de buscar algú que t’ajudi a ballar en la foscor” li recomana el seu col·lega. I veurem de quina manera la sèrie recuperarà visualment aquesta al·legoria per deixar-nos amb la intriga fins a la tercera temporada.