Torrente contra els crítics de cinema (i guanya Torrente)

Santiago Segura ha decidit que no deixarà veure l’última pel·lícula de la saga Torrente als periodistes de manera avançada perquè puguin complir la pràctica habitual d’explicar les estrenes de la setmana havent vist els films en qüestió. El cineasta assegura que no ho fa per cap vendetta contra els crítics, sinó que vol assegurar que no es desvelen sorpreses, convidats especials i altres (suposats) al·licients d’aquesta comèdia de pinzellada més que gruixuda. A l’altra banda, hi ha qui hi veu l’intent de minimitzar el que probablement seran unes ressenyes negatives de la pel·lícula. A ningú se li escapa que Segura juga la lliga del cinema popular de l'estirp Pajares&Esteso; no el veig jo rivalitzant amb Bergman. Per tant, ni la més ferrenya unanimitat de crítiques negatives a la premsa farà que Segura deixi de vendre un sol tiquet a taquilla.

Malgrat això, el gest suposa un desaire preocupant a la premsa. I el fa algú que camina sobre la fulla de la navalla de la paròdia: alguns veuran el seu policia feixista com una caricatura que despulla tan miserables personatges, però altres el reivindicaran com un true hero espanyol, capaç de dir en públic el que la dictadura woke (pronuncieu-ho uoque) ja no deixa dir, com repeteixen cada nit en prime time els compungidíssims convidats de Pablo Motos. Segura pot fer els films hipòcrites que vulgui i estrenar com li plagui, que per a això hi ha llibertat creativa. Ara bé, dir que ho fa per preservar la sorpresa sona a excusa, ja que poques hores després a les xarxes ja s’haurà esventrat mitja pel·lícula. I el menyspreu als crítics m’inquieta: si es perd la mirada professional i prescriptiva en favor de les xarxes, l’educació mediàtica pot fer un pas enrere i el cinema que busca enriquir l’espectador es trobarà amb menys finestres de distribució. Visca els films de pur entreteniment, però que no cal anar a ofegar els altres.