Tres motius per veure: 'Hable con ella'

Barcelona1. Perquè té un final d’una tristesa sorda i profunda com no s’havia vist abans en Almodóvar. El director ha anat abandonant la fotonovel·la filmada per formes més pròximes al melodrama clàssic de Hollywood. A Douglas Sirk mai no se li hauria acudit aquesta història que pivota a l’entorn d’una premissa formalment truculenta –ni hi hauria posat els toros, ni l’homenatge a Buñuel en forma de curtmetratge inserit– però en canvi hauria adorat aquest final desesperançat.

2. Perquè (al tanto, espòiler) aconsegueix que l’espectador no censuri un personatge que ha mantingut relacions sexuals amb una noia en coma. No l’exculpa, però tampoc no el condemna: senzillament no el jutja. La qual cosa vol dir, esclar, que hi ha un cert ànim de, potser no justificar-lo, però sí de comprendre’l. En aquest sentit, el film és un gran exercici de compassió per un personatge com se n’han vist pocs.

3. Perquè Watling hi surt espectacular. I Almodóvar sap com filmar el seu cos immòbil perquè, igualment, desprengui sensualitat. (El truc, esclar, és el muntatge: les escenes en què l’hem vist ballar i plena de vida apareix lumínica, com acostuma a passar amb Watling quan la ‘toca’ un director carnal com Almodóvar, Bigas Luna o, fins i tot, Cesc Gay). L’altre trumfo actoral és Javier Cámara, i allò que fa de fer-se el badoc, però que esquiva (per mil·límetres) la caricatura. El descol·locat de la pel·lícula (sempre n’hi ha almenys un a qualsevol film d’Almodóvar) és Darío Grandinetti, massa encotillat, com si encara recités Benedettis a ‘El lado oscuro del corazón’.