Adeu a la matriarca de la televisió
María Teresa Campos es va resistir tant com va poder a abandonar la televisió. Quan el cap i el cos ja no li permetien assumir amb dignitat un programa, ella lamentava que ningú no li volgués donar feina: “Sé que soy mayor, però no sé por qué no hay ninguna televisión de este país para mí. Yo quiero trabajar”. Deia l’any passat a Anne Igartiburu en una entrevista. La seva desesperació per treballar la va portar a fer tele des de casa i emetre-la per Youtube.
María Teresa Campos va ser una presentadora moderna i caduca a la vegada. A la televisió hi va arribar al costat de Jesús Hermida. Un periodista sobrevalorat que convertia el plató en una mena d’harem. Campos va ser la chica Hermida més rebel. Tenia ànima de protagonista i el seu futur professional no passava per fer de comparsa d'aquell home autoritari. El seu enfrontament davant de les càmeres, en què ella va acusar-lo d’explotació laboral i va defensar els drets de les treballadores, és potser la millor aportació que va fer Campos a la televisió. El magazín Dia a dia de Telecinco la va convertir en la primera gran reina matinal. Va ser el programa que li va atorgar el preuat article davant del cognom, la Campos, que certifica que has esdevingut algú a la televisió. En un canal xaró i en una televisió profundament sexista, la Campos va reivindicar la tertúlia política en un programa dirigit eminentment a un públic femení. La seva capacitat de treball i habilitat per fer moure amb precisió suïssa grans equips de professionals mai es va valorar prou pel fet de ser una dona. La Campos va esdevenir la matriarca de la televisió. I no només perquè col·loqués les seves dues filles a formar part de l’espectacle, sinó perquè va convertir la gent de la redacció en la seva família. I no sempre des de la mirada progressista que s’hauria esperat d’ella. Una redactora seva recordava que arran de l’atemptat a les Torres Bessones va demanar a Campos poder viatjar a Nova York com a enviada especial. La Campos no l'hi volia deixar anar al·legant que tenia els fills petits. Davant la insistència de la periodista, Maria Teresa Campos va acceptar amb la condició de parlar abans amb la seva mare per telèfon i que fos ella qui donés el permís.
En directe, la Campos tenia molta naturalitat, pocs pèls a la llengua i unes rauxes d’impertinència que agradaven al seu públic. Amb Qué tiempo tan feliz va fer-se gran davant les càmeres, fent tentines sobre uns talons d’agulla que no la deixaven caminar bé. El seu final va ser esperpèntic. El reality obscè de Las Campos va convertir la matriarca i les seves filles en una mena de Kardashians ibèriques molt tronades. I la decrepitud es va fer visible amb La Campos móvil. Un set de televisió portàtil instal·lat dalt d’un camió que la passejava per Madrid mentre feia una entrevista. Només se’n va fer una emissió, en què va ensabonar Isabel Díaz Ayuso. Un espectacle penós en què la presentadora ja no tenia el cap clar i perdia el fil de la conversa. Maria Teresa Campos va obrir camí a moltes altres dones, sobretot a les seves filles. Tot i que, en molts casos, més que fer avançar la televisió i els continguts, no va fer altra cosa que reforçar-ne tots els estereotips més caducs.
