Punyalades sense avís ni cautela
Dijous al migdia saltava la notícia d’un atac en un parc d’Annecy, a França. Un home havia apunyalat greument dos adults i quatre nens molt petits i la policia l’havia detingut.
A l’hora dels informatius del migdia els que s’hi van lluir van ser els d’Antena3 noticias. Només començar Sandra Golpe ja anunciava: “Son muy angustiosas estas imágenes de un apuñalamiento salvaje ”. I sense cap precaució ens mostrava les imatges del moment en què l’home, després d’empaitar uns quants vianants, apunyalava dues criatures molt petites que compartien cotxet malgrat l’intent frustrat de la mare per aturar-lo. Més tard, a la notícia, van repetir fins a quatre vegades les imatges, elevant el so dels crits de la mare. El més greu és que en el pla seqüència de l’atac repetien en bucle l’instant que clavava el ganivet als dos nadons. Visualment, l’informatiu abordava el cas amb una fredor insòlita. En l’edició del vespre van fer exactament el mateix. Fins a quatre vegades van posar la seqüència repetint el moment més esfereïdor. Fins i tot a Informativos Telecinco van ser més prudents. David Cantero comunicava la duresa de les imatges, però remarcava que el pitjor instant l’havien evitat. “La escena, se lo advertimos, es realmente sobrecogedora ”. Piqueras aquest preliminar se’l va estalviar. A La Sexta noticias sí que van eliminar l’atac als nens en el titular d’obertura, però a la notícia el van oferir sense avisar l’audiència.
Al Telediario de La 1 no van incloure les imatges més explícites de l’atac ni al migdia ni al vespre. A TV3 el tractament va ser molt diferent en les diverses edicions del Telenotícies. Al migdia Xavi Coral no va prevenir els espectadors que aquella escena podia ferir la sensibilitat. A continuació, la notícia ens va oferir la seqüència sense editar, amb l’atac als nens. En canvi, en l’edició del vespre Toni Cruanyes no només va fer saber que les imatges que veuríem eren dures, sinó que l’escena eliminava el fragment més esgarrifós.
El periodisme no és mai una fórmula matemàtica i cada dilema sobre la conveniència o no d’incloure determinades imatges de violència mereix una reflexió específica. En aquell cas, com que el context de la seqüència permetia fer-nos la idea de la situació, calia plantejar-se què aportava l’instant més cru. Més enllà de provocar impacte i consternació per la violència contra uns nadons, no oferia més. S’entén que el periodisme ha de rivalitzar amb tot el que ofereixen les xarxes socials. Però l’exercici professional no ha d’equiparar-se a l’obscenitat visual d’aquests àmbits. La pràctica informativa no ha de fer gala de la seva capacitat d’exhibició sinó de la voluntat d’ajustar-se a uns criteris emparats per l’ètica, la sensibilitat, el rigor i la reflexió. Perquè, si no, convertim els mitjans de comunicació en simples contenidors i no en espais d’informació. D’altra banda, l’advertència de la duresa de les imatges no ha de faltar mai. Perquè l’únic que demostra oblidar-se’n és desídia, automatisme i indiferència per la feina que es fa.
