La divisió de les Montserrats

Dimecres es va emetre la darrera edició del Quanta guerra!, el programa on l’Eloi Vila ha ajudat a recórrer els passos dels avis d’alguns famosos durant la Guerra Civil. L’última emissió, amb la Natza Farré, va demostrar un biaix de gènere molt encertat i emocionant: la protagonista va ser l’àvia de la Natza, la Montserrat. I és que la dona va deixar un tresor magnífic a la família. Un diari personal dedicat al seu fill Àlvar, que va néixer el mateix dia que va començar la guerra. Els textos van ser providencials. La manera com el Quanta guerra! va saber jugar amb el relat de l’àvia i resseguir el seu camí era emocionant. Primer el trajecte en autobús i després la caminada que l’Eloi i la Natza van fer per Barcelona, sortint de Gràcia, Diagonal avall i fins a Pedralbes, segons les indicacions que havia deixat la Montserrat en el diari, va ser commovedor perquè el paisatge i la ciutat adquirien una nova dimensió, més temporal que no pas geogràfica.

Però més enllà de parlar de la Montserrat, en diverses ocasions van fer referència a tantes altres dones. I no només de les que van patir la Guerra Civil sinó de les que arreu del món han sigut víctimes d’un conflicte bèl·lic. Elles sovint han quedat esborrades de l’èpica de la supervivència perquè les guerres s’han explicat des del front. Però la lluita i el drama són a tot arreu. La imatge de la Dina Minic, supervivent de la guerra a Sarajevo, asseguda al cinema al costat de la Natza veient les filmacions de la Guerra Civil Espanyola va ser colpidor. Perquè tot i ser imatges d’un altre país i d’una altra època, ella també s’hi va reconèixer. Com també van reconèixer en el rostre de les fotografies de les famílies exiliades que fugien aleshores del país les cares que en els darrers anys hem vist en tanta altra gent en pasteres, vaixells de rescat, camps de refugiats o intentant travessar fronteres.

Gràcies a aquesta perspectiva de gènere –que ja es va fer palesa també en l’episodi de la Beth Rodergas en què recorria el camí que havia fet la seva iaia Aurora de petita–, el programa no només ha connectat una història familiar sinó que ha proporcionat un punt de vista més global de la guerra. “La divisió de les Montserrats”, en va dir l’Eloi Vila jugant amb l’argot militar.

Quanta guerra! ha sigut un programa excel·lent: per la sensibilitat, per fer un entreteniment madur i sòlid que aporta emocions i coneixement, per introduir la col·laboració dels famosos d’una manera diferent i intel·ligent i amb una nova perspectiva del personatge convidat, per la capacitat d’ajustar-se a la funció pública del mitjà i per contribuir a la cultura de la memòria històrica. I sempre amb molt bons resultats d’audiència. No és un programa fàcil: requereix una investigació i un temps de documentació minuciosa previs a la gravació. Però cinc programes han passat volant i han deixat la sensació que el format té encara moltes històries per descobrir.