Dijous a la nit, després del Polònia, TV3 estrenava Tria una carta, el nou programa de màgia a càrrec de l’il·lusionista Pere Rafart. Un rètol inicial advertia l’espectador: “En aquest programa no farem servir trucs de càmera ni públic conxorxat”. El comunicat s’agraeix, perquè l’art ha de tenir la seva pròpia ètica. Però també semblava una subtil indirecta a algun altre programa de màgia emès a la mateixa cadena i deixava clar que, a vegades, l’espectacularitat d’un truc no depèn només del talent del mag. Ben jugat.
El programa arrencava a El Rei de la Màgia, una de les botigues més emblemàtiques del país i la més antiga del sector. De fet, els dos protagonistes de l’espai són els que la regenten. En Pere Rafart va sempre acompanyat del seu còmplice i partenaire Pau Martínez, que també li fa de xofer. Tria una carta no té trucs de càmera ni públic conxorxat però sí que té comedieta tronada. Només començar, l’il·lusionista entrava a la botiga i fingia tenir la sorpresa de trobar les càmeres de televisió a dins. Simulaven una ensarronada del seu col·lega perquè, així, el programa serviria per entrenar-se per al mundial de màgia i podria rebre el consell de tota mena d’experts. Com és habitual, el teatret i tanta justificació de la narrativa és un desastre. L’espectador ho veu com una actuació inversemblant i la comèdia alenteix el ritme i obliga a explicar cada desplaçament. A més, aquesta idea d’aconsellar el protagonista va en contra del seu prestigi: en comptes de dir-li a l’espectador que està veient un dels millors il·lusionistes del país estàs transmetent la idea que estàs davant d’un aprenent que necessita ser assessorat pel primer que troba per tirar endavant. És cert que Rafart busca més aquest tarannà proper, humil i de conyeta casolana, a l’estil Màgic Andreu, que l’arrogància sofisticada del Mago Pop. Però a la televisió, l’estrella no només ha de ser-ho sinó que també ha de semblar-ho. La ruta per Catalunya en furgoneta sense gaire sentit ni lògica sembla l’excusa per vendre el programa a TV3 i complir amb el territori. Els acudits són dolents. Assumeix el repertori de famosos locals de torn, típics i tòpics, de la cadena. La realització no acaba de saber ensenyar amb pulcritud la màgia de prop. Tot i que la manera de mostrar la màgia és honesta, hi ha trucs on l’espectador és qui ho veu pitjor, per exemple amb la signatura en la petita bala de canó. T’ho has de creure, sí, però no t’ho ensenyen. I això que el programa juga a potenciar aquesta idea de transparència, exhibint les càmeres i l’equip de rodatge durant l’emissió. D’altra banda, o la sonorització no acaba de ser òptima o, sovint, a Pere Rafart no se l’entén. O parla massa de pressa o no vocalitza. El programa té bones intencions però és feixuc. Hi ha massa transicions amunt i avall, molta xerrameca i poca màgia. La capacitat de l’espectador per il·lusionar-se en aquest tipus de formats funciona per acumulació i intensitat, i Tria una carta no sosté la capacitat de l’espectador de meravellar-se.
