Évole i la dama de Vox
Aquest diumenge Lo de Évole feia una gran posada en escena per entrevistar Macarena Olona, exdiputada de Vox. “A mí lo que me daba pánico era un escenario lúgubre”, li va confessar a Jordi Évole. Li va agradar l’elegància del marbre de la taula, la llum freda al sostre i la majestuositat dels miralls. La imatge de milers d’Olonas i Évoles multiplicats al fons de l’escena, projectats en un reflex cap a l’infinit, recordava la pel·lícula La dama de Xangai en què Orson Welles va buscar representar la dualitat entre el bé i el mal, els dilemes morals i els comportaments humans. Quan la càmera enfocava el reflex d’Olona i no la seva imatge real semblava homenatjar-se el cineasta Douglas Sirk, enfrontant els personatges a la contínua discrepància amb el seu altre jo. La mateixa entrevista es presentava amb dues parts, una cara A i una cara B, aprofundint en aquest doppelgänger al qual va abocar-nos Olona. La dama de Vox, o fins i tot la novia de España com li va insinuar Évole a l’inici, ara assegurava que Julio Anguita va ser un referent, que el seu pare era nacionalista català i que els familiars dels desapareguts durant la Guerra Civil havien de rebre ajuda per recuperar els seus morts. La mateixa imatge d’Olona, de rosa angelical, amb una estètica que apel·lava a la puresa, contrastava amb el seu estilisme més agressiu que el programa ens recordava a través de les imatges d’arxiu. L’exdiputada de Vox gairebé xiuxiuejava al parlar, amb una calma torbadora, com si emulés l’estratègia d’aquell Padrino que donava les ordres mentre acariciava el gat. “Me ves contenida. Mi contención es una actitud deliberada”, aclaria. Tot respirava una artificialitat inquietant, redundant com la projecció dels miralls. Amb un ús sibil·lí dels silencis i les pauses donava per bones les insinuacions d’Évole, fins i tot fingint una emocionalitat pròpia de les folklòriques quan es feien les víctimes. Tothom va obtenir el que buscava. El periodista va poder furgar i posar al descobert les dinàmiques més fosques i les irregularitats de Vox, seguint el rastre del Salvados titulat Yo me fui de Vox. Marxar de Vox dona punts a La Sexta, i és un acte de redempció i transparència. De retruc, Évole també va ser víctima del seu propi Jekyll i Hyde, en un exercici d’ambivalència entre la denúncia i el blanqueig. Olona va poder vendre's a l’audiència com una política que prioritza la integritat personal i que ara mostra les vulnerabilitats del seu passat. “Yo lo que no hago es estafar a los españoles”, va subratllar en la seva conciliació teatral. Es va desmarcar de la xenofòbia, el feixisme, el masclisme, l’homofòbia, l’antisemitisme i tota la deixalla associada al seu antic partit. Semblava posar-se a disposició del millor postor polític per continuar la seva carrera. Fins i tot les seves incoherències les va atribuir a la seva virtut per ajustar-se com un soldat obedient a la disciplina de partit i al que ella anomenava el context. Olona explicava que es va rebel·lar quan Vox va intentar “apagar mi voz”. A La Sexta l'hi han retornat.
