TVE no pot caure més baix

Ni els col·laboradors de Sálvame podien aspirar a més ni la televisió pública a menys. L’espectacle inaugural de La família de la tele, amb una gimcana i una desfilada pels estudis de TVE, va ser tan demencial que feia venir ganes d’arrencar-se els ulls. L’esperpent va tenir dues etapes. En una primera part, durant la sobretaula, es posava a prova els protagonistes principals. Part de l’elenc expulsat de Telecinco –Belén Esteban, María Patiño, Lídia Lozano, Kiko Matamoros o Víctor Lozano– va protagonitzar una paròdia inicial del Màgic d’Oz. Disfressats dels personatges de la novel·la, van començar un camí aberrant. Si la Dorothy i els seus amics havien de trobar la Ciutat Maragda seguint les rajoles grogues, aquí el duet Esteban-Patiño i companyia havien d’arribar al pirulí de Torrespaña. Un preliminar tronat, amb el segell més genuí del difunt Sálvame, que desembocaria en una cursa d’obstacles en directe. Un cop arribats a l’objectiu, l’equip del programa, esverat i fora de control, començava una competició de vint-i-cinc quilòmetres per arribar als estudis de Prado del Rey. El caos televisiu va ser absolut: els col·laboradors van assaltar cotxes de particulars i treballadors de la cadena perquè els portessin al seu destí. Fallava el so, no se’ls sentia, els crits saturaven el canal i els càmeres no donaven l'abast. La imatge embogia. L’únic fil conductor era l’extravagància delirant. Un xou grotesc que havien de narrar Paloma del Río, la veterana periodista d’esports de TVE, i l’actriu Cayetana Guillén Cuervo. Acabada la competició, i amb els protagonistes a Prado del Rey, hi va haver una treva de l’horror. La 1 va donar pas a les dues sèries de la tarda, Valle salvaje i La promesa, perquè La família de la tele farà de contenidor de les dues telenovel·les. Un cop acabada la ficció, tornàvem a una realitat desenfrenada. Arrencava la segona part: una desfilada de col·laboradors desorbitada i excessiva. Una rua de furgonetes, camions, autocars i carruatges que portaven les sorpreses. L’excusa narrativa era la pròpia història de la cadena. Van fer desfilar alguns dels col·laboradors i convidats amb vestits històrics dels presentadors. Tenia un caràcter simbòlic. Reapropiar-se de la identitat televisiva era una manera de justificar aquella bogeria aberrant en aquell context. Un homenatge com a tapadora d’una conquesta impensable. Des dels programes de varietés de José Luis Moreno que la televisió pública no havia caigut tan baix. Processons de flamenques per celebrar la presència de la filla d’Isabel Pantoja, Lídia Lozano ho guarnia amb una versió del seu baile chuminero i, per arrodonir-ho, una coreografia a ritme de zumba com si fos un carnaval brasiler. Una xaronada de baix nivell amb uns gegants i capgrossos de farciment. Enmig de l’espectacle frenètic, s’anaven introduint píndoles que anunciaven els futurs continguts i seccions. La família de la tele ha començat amb una sacsejada que afecta clarament els fonaments del servei públic. Donem per inaugurada l’era del tot per l’audiència. La reanimació d’un monstre amb els diners dels contribuents.

De Rosalía a Bad Bunny i Zendaya: els millors vestits de la Met Gala 2025