I quan els valencians es van despertar, Mazón seguia allà

L’any de la dana és també l’any de Mazón amb els peus i l’ànima plens de fang, aferrat al càrrec. Dissabte una manifestació multitudinària en demanava la dimissió, però a la seva televisió autonòmica s’estimaven més posar corrides de toros dels anys 90. Quina torejada. O també es pot fer com Las Provincias, que és acompanyar la foto de la manifestació amb el titular “Els valencians reparteixen culpes entre Mazón i Sánchez a la dana”. Ah, l’equidistància. Res com una bona enquesta en el moment oportú per ofegar el clam popular del carrer a cop de demoscòpia. També pots fer com La Razón, fidel escudera dels populars, que commemorava l’aniversari amb quatre fotografies a portada, però totes d’arxiu, cap de fresca amb la gentada a la manifestació d’unes hores abans. De fet, el diari dirigit per Marhuenda és l’únic de Madrid que encara es presta a sostenir el president valencià. No ho fa ni El Mundo: “Les contradiccions de la dana atrapen Mazón a El Ventorro”, ni l’Abc, que també tira d’enquesta, per dir que “la majoria de votants del PP a València demanen que Mazón dimiteixi i convoqui eleccions”. De fet, un dia abans, el diari ja avançava que, segons el seu sondeig, “la gran majoria culpa la Generalitat de la mala gestió”, en directa contradicció amb Las Provincias. Aquell diumenge, un dels subtítols era “Clam ciutadà contra la continuïtat de Mazón” i no s’esmentava Sánchez enlloc.

El País, esclar, suca tot el pa que pot en el fang, i titula “229 víctimes esperen justícia”, en una portada amb multitud de fotografies en blanc i negre. L’endemà, estrenyien el setge recordant que abans que Mazón activés l’alerta, ja havien mort 155 persones i s’havien produït 15.000 trucades al 112. Francisco Camps va acabar dimitint per un assumpte de vestits regalats que, al final, ni tan sols era cert. Això és molt més greu, però Mazón sobreviu, entre llots i toros a la tele.