'Vanity Fair': un segle de cultura de la sensualitat

BarcelonaAl llibre El progrés del pelegrí, John Bunyan dibuixa un ideal de vida cristiana. És allà on apareix per primer cop el terme Vanity Fair per referir-se a un lloc on regna la frivolitat i la picardia. Som al 1678 i falten per tant 335 anys perquè la model australiana Kate Upton aparegui ben provocativa a la portada de la revista que porta aquest nom. El número d'octubre d'enguany de la publicació ja està a la venda i és especial, perquè commemora el centenari d'aquesta bíblia sobre moda i estil.

És un centenari, però, amb una mica de trampa. D'una banda, perquè si bé és cert que el 1913 va aparèixer per primer cop una revista amb aquest nom i amb un estil similar a l'actual, el 1936 la Depressió va passar la factura i l'empresa editora, Condé Nast, la va tancar (o, més exactament, la va dissoldre dins de Vogue ). No va ser fins al 1983 que la mateixa companyia es va decidir a recuperar la capçalera i tornar-la a editar com a revista independent.

L'altra petita trampa a l'hora d'anotar-se el centenari consisteix a obviar que, anteriorment al 1913, tres revistes havien dut aquest nom a la capçalera: dues d'americanes (entre el 1859 i el 1863, humorística, i entre el 1902 i el 1904) i una de britànica (1868-1914, crònica social del victorianisme).

En tot cas, la revista supervivent celebra el centenari amb un número especial amb canvi de tipografia en el logo, un llibre commemoratiu que recull algunes de les portades i fotografies més destacades d'aquests anys i una miniweb on es poden repassar les diferents dècades del segle XX a partir d'imatges, articles i humor. La història d'aquesta encarnació comença, per tant, el 1913. Condé Nast compra la revista de moda masculina Dress i li canvia el nom a Dress and Vanity Fair , després de pagar 3.000 dòlars de l'època per poder fer servir el nom. En surten quatre números el 1913 i, després d'una breu pausa, el 1914 es converteix en un mensual que ja no faltarà a la cita amb els lectors durant més de 30 anys.

Mentre el gran Gatsby fa de les seves i sona música de jazz, la revista s'arma editorialment: fitxen Dorothy Parker. Fitxen Robert E. Sherwood. Uns quants integrants de la mítica Taula Rodona d'Algonquin -un cercle d'intel·lectuals moderns que es reuneixen setmanalment a l'hotel del mateix nom- treballen a l' staff de la publicació. El juliol del 1923, per exemple, coincideixen en un sol número Aldous Huxley, T.S. Eliot, Ferenc Molnár, Gertrude Stein i Djuna Barnes. El lema? Aixecar crònica "rigorosa i entretinguda del progrés de la vida americana".

Però amb el Crac del 29 les possibilitats de jugar la carta del glamur es tornen més escasses. La publicació vira cap a un periodisme més social, que retrata l'època sense amagar les dificultats de la Gran Depressió. Unes dificultats que, al capdavall, acaben arrossegant la mateixa revista, que desapareix com a publicació independent i s'integra dins de Vogue .

El renaixement

Caldrà esperar vora cinquanta anys perquè Condé Nast, esperonada per l'alegria i l'abundància des-acomplexada dels vuitanta, torni a editar la revista. L'anunci el van fer el 1981, però el primer número no arribaria fins al març del 1983. Entre els columnistes d'aquesta etapa hi ha noms consagrats com Sebastian Junger, Maureen Orth i Christopher Hitchens, però probablement seran els fotògrafs els que passaran a ser els grans vaixells insígnia de la publicació: Bruce Weber, Annie Leibovitz, Mario Testino o Herb Ritts hi han col·laborat assíduament, amb retrats de celebritats que s'han convertit en icònics. Com ara la fotografia de Demi Moore, nua i embarassada, que després han imitat moltes altres actrius i cantants. També jugarà fort la carta del periodisme seriós . Serà Vanity Fair qui desveli, per exemple, la identitat de Deep Throat, la font que informava el Washington Post en el cas Watergate.

La revista ven actualment 1,2 milions d'exemplars mensuals. I té edició pròpia al Regne Unit, Espanya i Itàlia.